En total, Alèxia va aconseguir 270 signatures que recolzaven la idea que l’única oftalmòloga pediàtrica del país pogués treballar amb la CASS. Es va enviar sota la premissa de què “el no ja el tinc”. I el resultat ha estat satisfactori. Amb bastant celeritat, únicament una setmana entre la carta enviada i la notícia, se li ha comunicat a la doctora que es començarà el tràmit per tal d’incloure-la a la CASS. En aquest sentit, Alèxia es mostra contenta, “han estat molt ràpids i s’han posat les piles, la resposta ha estat molt positiva i estem molt agraïts”.
Però, per entendre la tranquil·litat i, sobretot, la satisfacció que li dóna a l’Alèxia aquesta rapidesa amb la qual s’ha solucionat el problema, s’ha de conèixer bé la història del Pau. Tal com explica la seva mare, a la carta i a l’Altaveu, és amb 18 mesos quan s’adonen que el Pau no veu bé i que, a Andorra, no hi ha cap oftalmòleg pediàtric. Per tant, els primers diagnòstics es fan amb especialistes generals. És a dir, per a persones adultes. “Finalment, baixem a Barcelona per contactar amb un oftalmòleg pediàtric, que tampoc aconsegueix detectar-li la malaltia”, explica Alèxia.
Així, es va passar per molts diagnòstics, receptes d’ulleres amb nombroses diòptries que no acabaven d’encertar el que realment tenia i té el Pau. Tot això, fins que se n’assabenten que ha arribat la primera oftalmòloga pediàtrica al país. Però no la cobreix la CASS. Igualment, decideixen portar el nen i és aquesta doctora qui encerta el diagnòstic. En tenir-lo, la seva pediatra els deriva, a la fi, a Barcelona de nou, però amb un especialista en aquesta malaltia. Ha tingut una operació, i està a l’espera d’una segona. Ha perdut molta vista, tot i que encara no se sap exactament quanta, “es podria haver evitat amb un diagnòstic quan tocava”, explica la mare.
“Sobretot que no torni a passar com ha passat amb el Pau, perquè tots els nens es mereixen tenir un professional especialitzat”
Tot i que el Pau ja està sent tractat a Barcelona, on porten el seu cas, l’Alèxia no veia just que, havent-hi una oftalmòloga pediàtrica al país i sent l’única que havia encertat el diagnòstic del nen, no pogués operar per la CASS. “No entenia que jo, i molts pares que havíem d’anar a un oftalmòleg, ens derivessin a Barcelona havent-hi una aquí”, explica. Per aquest motiu, decideix començar una recollida de firmes amb una gran acollida, “molta gent s’emportava fulles i les duia a la feina”. També li ha servit per conèixer altres pares que requerien aquest servei, “són molts nens al país que necessiten ulleres”.
El seu esforç, i la seva decisió d’enviar la carta al ministeri i la CASS, ha tingut la resposta que s’esperava, “estic molt agraïda amb la gestió de l’administració, que ha vist la meva demanda i ha actuat molt ràpid”. D’aquesta manera, pares que no es poden permetre portar els seus nens a un privat, podran tenir l’atenció que necessiten. També, estalviarà haver de demanar dies sencers per anar a Barcelona. “Ara, en 20 minuts pots estar a la consulta, en lloc de les tres hores de camí”, apunta l’Alèxia, “sobretot que no torni a passar com ha passat amb el Pau, perquè tots els nens es mereixen tenir un professional especialitzat”.
Comentaris (3)