Però no. Cada vegada hi ha més casos que es resolen per la via de l’ordenança penal. Cada cop hi ha més delictes que es permet que es jutgin per la via ràpida. En canvi, queden en el més absolut anonimat. Potser a alguns, a molts fins i tot, els hi va bé. Però per a la Justícia en majúscula i a un Estat de dret que vulgui realment ser-ho aquesta circumstància no només li fa un mal favor. És una llosa. “No vull ni pensar que és el resultat d’algú a qui ja li va bé aquesta Justícia que s’imparteix en una sala tancada i de manera privada.”
Les ordenances penals han facilitat l’equivalent a una mena de mercadeig. Un mercat de Calaf judicial. Si et portes bé, si ets més o menys amic, si hi poses pegues… com que no hi ha cap filtre ni ningú que se n’assabenti de què s’ha decidit sobre A o sobre B
En efecte, fins ara, i ja ho han denunciat en algunes ocasions diversos advocats -segurament el Col·legi oficial, com a ens, com a institució, no ho ha fet amb prou contundència- les ordenances penals han facilitat l’equivalent a una mena de mercadeig. Un mercat de Calaf judicial. Si et portes bé, si ets més o menys amic, si hi poses pegues… com que no hi ha cap filtre ni ningú que se n’assabenti de què s’ha decidit sobre A o sobre B. De fet, potser pel mateix delicte a un se li imposa una pena i un altre, una altra de diferent. I qui dia passa any empeny.
De fet, la no publicació de les sentències, dels acords dels judicis ràpids pot anar fins i tot contra el dret a defensa. Pot generar, en general, indefensió. Més enllà, s’ha insinuat ja, que pot anar contra l’esperit de l’Estat de dret. No cal ni dir que filant més prim i sent més agosarats i contundents, hi podria arribar a haver fins i tot prevaricació judicial. Però no cal anar tan enllà. La malfiança dels advocats, en general, no és tan elevada. Però sí que l’Altaveu ha pogut constatar cert malestar. No hi ha manera que es publiquin les resolucions. Fermes i executives.
L’absència de la publicitat d’aquestes resolucions -ep, una altra cosa, els judicis que són teòricament públics no es publiciten tampoc enlloc i, almenys fins ara, quedava a discreció del batlle en qüestió que es pogués accedir a la sala o no- impedeix els advocats, com a primers garants o operadors del dret a la defensa -amb el degut respecte a la tasca de la fiscalia i dels tribunals-, a “tenir un coneixement real de quina és la línia jurisprudencial, de quina és la doctrina que apliquen els batlles”.
Això si n’apliquen alguna de concreta. Que no és gens clar que hi hagi cap harmonització. Ja se sap que cada batlle és amo i senyor de les seves decisions. La Batllia no és un òrgan jerarquitzat com sí que ho és el ministeri fiscal. Tot plegat fa que “la Justícia general que hauria de ser universal s’està tornant en una justícia individual i particular” amb uns riscos que el sistema judicial andorrà, tots els seus operadors a l’uníson, hauran de reflexionar sobre si s’està d’acord en acceptar o no.
De fet, exposen les fonts consultades, caldria analitzar de manera profunda si la Justícia que està configurant a partir de l’extensió que s’ha anat fent de l’ordenança penal a cada vegada més delictes, si la generalització dels judicis ràpids, és efectiva o si, per contra, cal canviar el sistema de dalt a baix. “S’ha de fer una reflexió sobre tot això”, deixen clar les fonts consultades, que al marge de qualsevol cosa, tenen clara una qüestió: “Les sentències s’han de fer públiques perquè els advocats tinguin clares les línies de defensa.” Per contra, es pot caure “en arbitrarietats”.
ELS INICIS
Alguns dels consultats recorden els inicis, els motius de la inclusió del sistema del judici ràpid en l’ordenament jurídic andorrà. La inclusió de la figura de l’ordenança penal. Deixen clar que tant a Espanya, com a França o en altres ordenaments propers, els sistemes per jutjar amb celeritat, d’una manera o altra, hi són. L’ordenança penal es va pensar, a l’inici, per a “petits delictes, qüestions molt comunes i habituals” i la necessitat de “desembussar els tribunals”. Així les coses, “inicialment va semblar que no era important publicar” les resolucions.
L’ordenança penal es va pensar, a l’inici, per a “petits delictes, qüestions molt comunes i habituals” i la necessitat de “desembussar els tribunals”. Així les coses, “inicialment va semblar que no era important publicar” les resolucions
De fet, es considerava un acte més d’instrucció. En un moment donat de la investigació, el batlle considerava que hi havia prou elements per condemnar, i si totes les parts hi estaven d’acord, oli en un llum i menys feina per la maquinària judicial. Era un mètode efectiu. Però ara “s’està estenen a tots els àmbits del Codi penal” i ni es té coneixement de les línies jurisprudencials ni molt sovint no s’escolta degudament la víctima del delicte que es jutja per condemnar-ne el seu autor o autors.
I si ja es prou complicat tot, només falta que no només no s’hagin publicat els acords quan no n’hi havia l’obligació. Sinó que tampoc no es faci ara quan la legislació ja ha ordenat que cal que es faci. Els consultats volen ser ben pensats i consideren que si no s’ha publicat res és pel volum de feina que suposa la publicació anonimitzada dels acords. Per “mandra”. Evidentment que això no justifica res. Però seria menys perillós que ésser malpensat.
En efecte, pitjor seria, molt pitjor, que “es vulgui mantenir una Justícia que s’imparteix dins d’una sala de manera privada”. A segons qui, que es jutgi pràcticament en l’anonimat és del tot oportú. Era bo per una alcoholèmia positiva. Però si ara fins i tot una fallida delictiva es pot fer passar per un judici individualitzat i mig secret, millor encara. Per alguns, és clar. Per a la societat, per a l’interès general, per a la democràcia i l’Estat de dret és un atemptat en tota regla.
Comentaris (10)