Però “quan estàs disposat a viure o que et matin”, les coses només poden sortir o molt bé o molt malament. I a Martí Alanis li va tocar la primera. O almenys així ho recorda qui va ser una peça clau dels serveis de la Mitra per al Copríncep entre el 1978 i el 2013. Un Joan Massa filòsof, jurista, teòleg, pensador. Un mestre a nivell docència, un mestre en altres menesters, també. Massa, que va arribar a Andorra i a l’Alt Urgell “de forma provisional i m’hi he passat tota la vida”, ha repassat ja no la trajectòria del Copríncep Martí Alanís, que també, si no alguns dels aspectes més rellevants d’aquells anys previs a la Constitució, la gran obra d’una generació de dirigents polítics, de referents ciutadans, entre els quals, és clar, també el bisbe d’Urgell.
“Les coses importants, molt poques persones les han de saber, perquè així avancen més ràpid”. De fet, ha reconegut Massa que “tinc mitges memòries fetes, però al seu dia vaig jurar secret, vaig dir que no faria segons què i, per tant, no les faré”
Massa ha pronunciat aquesta tarda una conferència en el marc d’un cicle organitzat per Velles Cases Andorranes. La sala de lectura de la Biblioteca Nacional, a l’antic hotel Rosaleda, l’actual seu del ministeri de Cultura, s’ha omplert per seguir les explicacions de qui, sí o sí, volia ser filòsof. I va exercir una temporada al Sant Ermengol, però va acabar sent un dels savis del Copríncep mitrat. Fonamentalment de Joan Martí, encara que també de la primera dècada de l’ara ja retirat Joan-Enric Vives. Massa ha retratat una època amb fets. Uns per aquí, uns per allà. Sense un ordre precís i deixant clar que Martí, Martí Alanís, va haver de combatre contra grans campanyes en contra seva. Orquestrades des de fora però també des de dins. Com la del Grup Europa.
Joan Massa ha glossat la figura del qui acabaria sent arquebisbe a partir de relacions múltiples. Georges Pompidou, Felipe González, François Mitterrand, Joan Carles de Borbó… Qui va ser secretari personal de Martí Alanis ha fet una repassada no exhaustiva però sí àmplia, deixant anar reflexions com, per exemple, que “les coses importants, molt poques persones les han de saber, perquè així avancen més ràpid”. De fet, ha reconegut que “tinc mitges memòries fetes, però al seu dia vaig jurar secret, vaig dir que no faria segons què i, per tant, no les faré”. I no les farà perquè ell, Joan Massa, que espera que més aviat que tard -encara que ell assegura que ja no ho veurà- pugui ser de consulta tota la voluminosa col·lecció de documents sobre el Coprincipat que es guarda a la Seu, sap moltes coses que poca gent més sap. Poquíssima.
L’ARRIBADA
Massa ha explicat que va entrar als arxius del Consell General del bracet de Toni Morell, i “l’impacte dels arxius i l’impacte del Manuel Digest” que llavors s’havia d’editar, “em van donar una visió d’Andorra completament nova”. El filòsof, l’estudiós, el jurista que va arribar a Andorra el 1976 va combinar un temps, després, de feina pels matins a la Mitra i per la tarda al Sant Ermengol. Martí, Martí Alanís, va confiar en els seus serveis perquè al bisbat el coneixien després de fer al tomb del seminari cinc anys de batxillerat, tres de filosofia i un de teologia.
Joan Massa -introduït als assistents per dos dels responsable de Velles Cases Andorranes, Robert Lizarte i Domènec Bascompte, i amb dos homes forts del procés constituent com Jordi Farràs i Enric Casadevall entre el públic, en què també hi havia mossèn Ramon de Canillo- ha anat recordant moments, fets, situacions. Com el conflicte internacional pels drets d’autor i la conferència d’Hèlsinki a la qual Andorra no hi va enviar representant perquè la Mitra i el Quai d’Orsay mantenia tibantors permanents per no donar força d’Estat al Principat i no creia que hagués de tenir representació exterior, internacional.
Quan hi havia el conflicte dels drets d’autor -posteriorment Toni Morell i Eduard Rossell serien els primers representants andorrans en cimeres internacionals, lluny encara del reconeixement com a Estat d’Andorra i la seva Constitució- també “s’està discutint el nou concordat entre Espanya i la Santa Seu”. L’Estat espanyol va renunciar al dret de presentació de ternes per a l’elecció de bisbes. A tot arreu menys en el cas d’Urgell. Era el 1972 i teòricament Martí deuria fer de les seves per defensar llavors la sobirania andorrana.
“No he tret mai l’aigua en clar de què va passar en el concordat entre Espanya i la Santa Seu sobre el bisbe d’Urgell”, encara que hi ha la llegenda almenys de l’existència d’una “carta negra que diria que en el cas del bisbe d’Urgell, Roma havia de fer un avís o prenotificació, però una prenotificació eficaç, que vol dir que l’Estat espanyol, si no vol el candidat elegit s’ha de canviar”, ha explicat un Joan Massa que també ha fet incís en la voluntat de l’actual rei emèrit espanyol de voler ocupar la trona del Coprincipat.
Martí va haver de frenar més d’una vegada la fam de Joan Carles de Borbó de poder ocupar el ‘tron’ andorrà
Massa ha assegurat que comprarà els propers dies la biografia en francès de Joan Carles de Borbó per comprovar si hi parla d’Andorra, encara que no ho creu. I ha afirmat que va recomanar a Martí Alanis que sempre que hi hagués un tema molt important, que ho deixés per escrit. Però no a màquina. A mà. Manuscrit. I manuscrita va deixar “la primera trobada que té amb Joan Carles”, i en què li hauria explicat que la cadira que ocupa com a Copríncep no és un tro que pot agafar i donar a qui li plagui.
I això li ha servit per recordar que en el discurs d’acceptació del càrrec de Copríncep, Martí Alanís va deixar clar que “és la voluntat manifesta del Poble andorrà d’avui que continua demanant al bisbe aquest servei”. I tot deixant clar que “sóc per damunt de tot home d’Església”, també va evidenciar que “no és missió de l’Església destruir i violentar el curs de la història” alhora que, per a Massa, és molt important que deixés dit que ell hi seria “mentre tal suplència sigui necessària”. Però com diria durant les negociacions preconstitucionals, si mai li haguessin dit que la seva tasca de Copríncep no era necessària, hauria obert “una ampolla de xampany”.
LA MEMÒRIA DE LA REFORMA INSTITUCIONAL
Massa ha destacat molt la trobada entre George Pompidou i Joan Martí a Cahors, que va suposar un seguit d’avenços importants -“es decideix tot el tema penal, legislació social, immigració, contracte de treball”-, unes millores, per dir-ho així, que la presidència de Valéry Giscard d’Estaign frenarien. L’antic secretari personal de Coprínceps mitrats ha deixat dit, també, que “les competències a Andorra han sigut un tema etern que va ser l’origen de la Constitució”, van esdevenir “una guerra eterna al marge del problema entre els Coprínceps”.
“Les competències a Andorra han sigut un tema etern que va ser l’origen de la Constitució”, van esdevenir “una guerra eterna al marge del problema entre els Coprínceps”
Tot plegat va conduir a un element clau i, de fet, tan important i significatiu que Massa ha dut a la xerrada un dels llibres originals de la denominada ‘Memòria de la reforma institucional’, per a ell, per al filòsof i jurista de capçalera del bisbat d’Urgell durant més de tres dècades, un element clau sobre el qual no només es va bastir la futura Constitució si no, sobretot, on es va sostenir la sobirania i la independència andorrana en temps de tempestes. I durant bona part del darrer quart de segle passat n’hi van haver. I moltes. Que si la polèmica de les ràdios, que si l’extensa campanya contra Martí Alanís i les vagues de fam o les reclamacions internacionals, inclòs el tribunal d’Estrasburg o l’assemblea del Consell d’Europa, pels drets humans que suposadament el bisbe d’Urgell violentava.
“La memòria aquesta és la que farà possible la Constitució”, assegura Massa que recorda que la van redactar el jurista català Rafel Encuentra amb l’inestimable suport de Toni Morell i Manuel Mas. Hi havia dotze punts clau en aquella memòria. Però, sobretot, hi havia dues pàgines d’altres consideracions on es remarcava la necessitat d’un tribunal de garanties constitucionals. “Aquestes dues pàgines les van posar Morell i Mas” i “crec que el Consell la va aprovar sense mirar-se-les”. Però llavors, sobretot els poders francesos, “se les van haver de menjar amb patates des del 1978 fins al 1993”.
Tan destacada és la memòria i la contribució de Toni Morell i Manuel Mas, que Massa n’ha demanat un carrer. “Un carrer per a tots dos, un de pujada i l’altre de baixada”. I el pensador establert a la Seu ha parlat de la reformeta de 1981 i de la bona sintonia personal entre Martí Alanís i Felipe González. Ha lloat la “gran generositat” de François Mitterrand durant el segon mandat, el primer no, i la tasca no grata però sí fonamental del seu representant i avui magistrat del Tribunal Constitucional Jean-Yves Caullet. Abans, “no haver afluixat mai sobre aquella memòria fa possible la Constitució”.
I és que a partir del 1990 “ja es considera l’oportunitat de dotar-se d’una Constitució escrita perquè la reformeta del 1981 no donava per a més”. Massa ha considerat que la taula tripartida va ser “una solució sàvia”. I ha recordat que “Òscar Ribas es va enfadar molt però després va fer molt bona feina amb diversos viatges a París”. És va enfadar perquè el Govern va quedar fora de la taula tripartida, composada per la Mitra, la representació francesa i els representants del poble, això és el Consell General. En els múltiples estira-i-arronsa entre París i la Seu, “ens va salvar” que un polític d’esquerres com Mitterrand hagués de torejar amb un govern de dretes.
“La interlocució amb Roma hi ha estat sempre, i Roma és molta Roma. Costa molt saber on és Roma. Però amb el tema de l’avortament no diré que sigui una fórmula dictada per Roma. Però gairebé”
En fi, que “jo en tinc una gran experiència”. “Una experiència única, una experiència apassionant.” Ha considerat clau també que Caullet, durant el procés constituent, pronunciés quelcom així com “el que decideixin les altres parts, ho donem per bo”. Ha recordat que Martí Alanis va fer posar fil per randa tots els drets humans que volia que la Constitució protegís i ha insistit en la llibertat, en l’home lliure que Martí Alanís va ser com a bisbe i, més encara, com a Copríncep. I hi ha insistit quan li han demanat per si en la dicotomia entre els dos barrets, el religiós i el polític, va haver de sucumbir gaire a la Santa Seu. Als dictats del Vaticà.
“La llibertat del bisbe Martí va ser tan gran que arran, al principi del pontificat, li demanessin” de col·locar en un càrrec un sacerdot concret, es va plantar. Es va plantar davant la Santa Seu. Ara bé, “la interlocució amb Roma hi ha estat sempre, i Roma és molta Roma. Costa molt saber on és Roma. Però amb el tema de l’avortament no diré que sigui una fórmula dictada per Roma. Però gairebé. El tema de l’avortament va ser dels darrers temes que es va tancar”. I dient-ho gairebé obertament, Massa ha vingut a dir que cal tenir en compte si mana Roma, que quan la despenalització de la interrupció de l’embaràs semblava gairebé un fet, tot plegat ha anat de mal borràs. I això no ho hauria salvat el bisbe Martí. Per molt lliure que hagués estat. Que ho va ser. Almenys, escoltant el savi Massa.
Comentaris (5)