Tot plegat deriva d’un acord que al seu dia, el 1979, els fundadors del Roc Blanc, el matrimoni format per Domingo Torm i Assumpta Babot, van arribar amb un dels seus gendres -i marit de la filla Emelin- Joan Armengol perquè assumís la gestió de l’hotel. L’entesa escripturada com calia a l’època establia un salari mensual per a Armengol més una retribució consistent en un 25% dels beneficis nets. Així es va establir el 1979 i es deixava clar que la remuneració havia d’actualitzar-se en funció de l’increment del cost de la vida a les Valls.
El sou és clar que es va abonar. Però la part dels beneficis pactada no va arribar mai. El Roc Blanc, com a grup, va créixer amb el Panorama (1989) i Termes de Montbrió a tocar Cambrils (1996). El matrimoni Armengol-Torm se centraria en l’hotel català. Fins que els sogres, que tot i haver fet testament mantenien totes les propietats i per a decisions complexes tenien tota la legitimitat i força per intervenir, van reclamar la presència novament a Andorra del gendre i la filla gestors hotelers.
Per aconseguir convèncer de tornar a fer-se càrrec del Roc Blanc es van signar unes noves escriptures els anys següents al 2000. D’entrada, es reconeixia el deute existent. És a dir, aquella part del benefici que es va pactar dues dècades abans però que no es va abonar. En aquelles escriptures es va canviar el terme de benefici net per EBITD… més o menys, per benefici ordinari. I també es parlava de capitalitzar tot plegat enlloc d’actualitzar la retribució en funció del que avui és l’IPC.
En fi, que del 2001 al 2004 es van abonar la part del benefici en funció d’aquelles noves condicions. I tot plegat vindria ja amb el finament dels fundadors del grup. El 2009, Joan Armengol va instar un plet contra la seva cunyada, Maria Assumpta Torm, perquè entenia com a hereva dels seus pares s’havia de fer càrrec d’aquell deute reconegut i no saldat. En concret sol·licitava pràcticament 34 milions d’euros que la Batllia, en primera instància, va reconèixer que li pertocaven.
DECISIONS JUDICIALS
El Tribunal de Batlles va desestimar les pretensions de la cunyada, que el 2012 va respondre a la reclamació d’Armengol amb una reconvencional on sol·licitava que es deixés sense efecte la petició del cunyat gestor del Roc Blanc i no solament això. Sinó que s’anul·lessin les escriptures signades a partir de l’any 2000 perquè entenia que la seva mare ja no estava en els seus cabals per entendre el que se li feia firmar. Per tant, considerava que el cunyat havia cobrat de més entre el 2001 i el 2004 perquè, en qualsevol cas, el que s’havia de tenir en compte era el benefici net i no el benefici ordinari o brut.
En fi, el recurs davant la sala civil del Tribunal Superior, més recentment ha donat la raó en aquest cas, i en gran mesura, no pas totalment, a Assumpta Torm. Els magistrats, amb Alexandra Cornella com a ponent, consideren que canviar allò de benefici net per EBITD venia a ser un error de transcripció. I que l’actualització de les retribucions calia fer-la en funció de l’IPC. Per tant, res de 34 milions sinó 3 milions en xifres rodones. Entre altres coses perquè, segons consta en les sentències, el benefici total obtingut pel Roc Blanc entre el 1979 i l’any 2000 hauria estat de poc menys de 8 milions. Haver-ne d’abonar 34 seria, en fi, haver portat a la ruïna l’establiment.
Els magistrats, amb Alexandra Cornella com a ponent, consideren que canviar allò de benefici net per EBITD venia a ser un error de transcripció. I que l’actualització de les retribucions calia fer-la en funció de l’IPC. Per tant, res de 34 milions sinó 3 milions en xifres rodones
Més encara, els magistrats no consideren que la dona, Assumpta Babot, estigués incapacitada per firmar les escriptures amb les quals es pretenien canviar algunes condicions d’allò pactat el 1979. Potser tenir alguna alteració cognitiva, sí. Però de caràcter lleu. Ara bé, anul·la dites escriptures perquè considera que la filla Emelin les va signar en nom del seu pare actuant com a poderdant fent-ho de manera abusiva. És a dir, anant contra els interessos d’aquell qui li havia conferit els poders i pels interessos del qual havia evidentment de vetllar. No pas pels del marit. O no només.
En fi, que la sentència de segona instància atorga els 3 milions citats a Armengol però també li reclama que li retorni a la seva cunyada com a hereva dels seus sogres allò de més que hauria percebut entre el 2001 i el 2004 en tan què aquell canvi, de benefici net a benefici ordinari. I si la cunyada no va estar d’acord amb la sentència de primera instància, el cunyat no va assentir amb la de segona. I el cas ha acabat arribant al Tribunal Constitucional que ha posat punt i final a la disputa i ha donat per bona la resolució del Superior.
“És procedent desestimar el recurs d’empara, perquè no s’aprecia la vulneració del dret a la jurisdicció en cap de les seves manifestacions, ja que la sentència recorreguda està suficientment fonamentada en Dret per tal com interpreta la voluntat i la conducta de les parts, així com la documentació perfeccionada entre elles, el procés ha estat el degut amb una ampla admissió de les proves proposades i amb una valoració conforme a les regles de la sana crítica i no s’ha causat indefensió”, conclou l’Alt tribunal
Per tant, ara caldrà calcular quant deu Armengol a la cunyada Torm, que al seu torn li haurà de satisfer 2.958.232 euros. Embolics de família. Coses de successions.
Comentaris