Mentre no es decidia la conveniència d’aquesta anàlisi forense es va reclamar que es conservés el cadàver. I així ha estat durant dos mesos llargs. Finalment, la sala civil del Tribunal Superior va deixar sense efecte les mesures cautelars que comportaven el manteniment del cos de la dona a la cambra mortuòria. Que no hi ha cap motiu per mal pensar i, en tot cas, que això s’hauria de resoldre per la via penal. Però que tampoc caldria la conservació del cadàver. La ‘guerra successòria’ es manté. El botí en forma d’herència, han assegurat les fonts, és aparentment suculent. I en aquest marc hi ha impugnat el testament o les disposicions per causa de mort per la manca de capacitat o vicis del consentiment, declaració d’indignitat successòria, petició i partició d’herència i responsabilitat civil.
Dos dels germans haurien insinuat que el tercer, que seria el més beneficiat pel testament, potser tindria alguna responsabilitat en la mort de la dona. Va morir el 8 de maig a l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Pocs dies abans se l’havia traslladat a una residència de Guissona en espera d’una plaça a Andorra. Pel motiu que fos, va ser baixar i tornar a pujar. Perquè acabaria morint ben poc després. “La causa clínica de la qual fou una hemorràgia cerebral”, s’especifica en la sentència de la sala civil del Tribunal Superior. Dos dies de la defunció, com a mínim un dels germans més grans van reclamar la preservació del cadàver i la pràctica d’un estudi forense.
CAUSES NATURALS O NO
Els fills que van reclamar la conservació del cadàver volien que s’aclarissin les circumstàncies exactes de la defunció. Pretenien aclarir si la mort responia a causes naturals o a l’administració d’una substància aliena al tractament prescrit. Es va arribar a plantejar que la cuidadora, única persona que administrava la medicació prescrita, hauria vist a la nevera una substància designada com a ‘vacuna’ no prescrita. Però segons s’indica en la sentència civil ferma i definitiva, “la recepta mèdica oficial del facultatiu prescriptor, acreditativa que el tractament prescrit incloïa Xarelto 20 mg (rivaroxaban), anticoagulant la sobredosi del qual seria coherent amb la causa final declarada”.
El director assistencial de l’hospital “va emetre informe en el qual indicava que la causa de la mort de la dona ja havia estat determinada clínicament -una hemorràgia cerebral- i constava expressament consignada en el certificat mèdic de defunció”
També denuncien els germans enfrontats a l’altre que el trasllat a una residència espanyola havia sigut una decisió unilateral i fins i tot contra la voluntat de la dona. I tot plegat forma part d’una denúncia per suposats mal tractaments i altres. Un enrenou de mil dimonis, vaja. Perquè la Batllia, primer, i la sala civil del Tribunal Superior, després, no van donar lloc a la petició de la pràctica de l’autòpsia. Perquè, entre altres coses, quan l’autoritat judicial va demanar a l’hospital, el director assistencial “va emetre informe en el qual indicava que la causa de la mort de la dona ja havia estat determinada clínicament -una hemorràgia cerebral- i constava expressament consignada en el certificat mèdic de defunció”.
Per tant, “no concorria la indicació habitual per a la pràctica d’una autòpsia clínica per part del Servei d'Anatomia Patològica, i que, si el que es pretenia era investigar altres circumstàncies, sospites o aspectes de naturalesa forense o judicial diferents de la determinació clínica de la causa de la mort, la diligència que correspondria seria una autòpsia judicial o medicolegal, competència del servei de medicina legal i forense”. Vist tot plegat hi van haver anant decisions judicials descartant les peticions dels germans que dubtaven de la mort. Si no s’acceptava una autòpsia clínica, se’n reclamava una de judicial.
Mentre hi ha hagut marge per als recursos, i davant la insistència d’alguns dels germans, per un criteri de prudència legal s’ha anat preservant el cadàver. Fins que haurien decaigut tots els processos legals relatius a la pràctica de l’autòpsia. I la sala civil hauria recordat, per exemple, que no pertoca a aquesta jurisdicció reclamar diligències forenses. Més encara quan l’hospital, on va morir la dona, ha certificat la mort per causes naturals.
LA DISPUTA CONTINUA
L’enfrontament entre germans feia temps que es mantenia. I perdura encara. Encara amb els progenitors vius -l’home va morir el 2023-, ja hi havia pugna. Que si se’n feia càrrec els uns, que si els altres, que si hi havia abandonament dels pares… Suposadament, alguns dels germans només apareixien per interessos econòmics. Però segons fonts consultades, i una vegada el pare ja era mort, la culminació del distanciament entre la difunta i la seva dona, a la qual durant molt temps se li demanaven diners, arribaria durant l’acte notarial d’execució del testament del pare l’abril del 2025, per mitjà del qual la vídua heretava els béns. Cap dels dos fills grans haurien acudit a aquest acte.
Ara, una vegada resolta la qüestió de les autòpsies no concedides, la controvèrsia continua oberta en l’àmbit successori. Segons fonts consultades, els dos germans grans estarien cercant la part de l’herència que consideren que els correspon, per la qual cosa s’han presentat denúncies contra el germà petit per injúries i amenaces. Les denúncies, segons les fonts, podrien tenir relació amb el fet que la difunta hauria nomenat el seu fill petit com a marmessor amb poders generals notarials. En fi, amb la mare al frigorífic i els fills esbatussant-se.
Comentaris