“Com que tanques?”, “Com pot ser? I ara què farem els llaminers?”, “N’estàs fins als collons, no?”. Són algunes de les preguntes que molts clients feien aquest diumenge al matí a Ramon Oto, propietari de la pastisseria Casal d’Encamp. Des de fa uns dies tot de cartells llueixen als vidres de l’establiment advertint als clients: el proper 22 de juliol la històrica pastisseria tancarà. “Hem decidit tancar perquè veiem passar la vida i mai l’hem pogut viure”, confessa el Ramon en conversa amb l’Altaveu, i acompanyat de la seva dona, la Carme Gil.
La feina li ve de família. L’avi va començar el negoci el 1949, feia pa i tenia una botiga de queviures. El pare era pastisser a Escaldes i s’havia format a Barcelona i França, i va ser ell qui va dirigir el negoci cap a la pastisseria, en una botiga a tocar la perruqueria que hi ha a dia d’avui al carrer Major d’Encamp. Més tard, a principis dels 90, ja van traslladar l’establiment a les instal·lacions actuals.
El Ramon va començar l’ofici amb 14 anys i ha aguantat fins als 56. “I no són jornades de 8 hores, són moltes més. Quan ets autònom no tens límits, no pots dir que no. Es tracta de dir sempre que sí no posar-te malalt”, assegura, recordant que ha arribat a treballar amb tres costelles trencades i que només ha estat de baixa 3 dies per un pinçament. 40 anys de feina amb sacrificis personals i familiars. “Tinc dos fills i la seva infància me l’he perdut. No he vist cap partit de futbol del meu fill, ni tampoc les competicions de la meva filla. I tot això, un cop passat, ja està perdut, no es recupera”, reflexiona. Per tant, arribat als 56 anys i estant bé de salut, ha decidit jubilar-se. No descarta fer alguna altra feina, ni que sigui unes hores, però la prioritat és descansar.
Amb els seus pastissos i dolços en general ha format part, ni que sigui indirectament, de moments important de la vida de molta gent del poble, i d’esdeveniments i festes parroquials. “És una feina maca, m’agrada el tracte amb la gent i t’ho agraïxen i et diuen que és bo. Però ningú sap el que hi ha darrere”. Ho remata amb una anècdota que tenen clavada tant ell com la seva dona. Un any, per Cap d’Any, van posar-se a treballar quan tot just començava el dia 31 i van treballar més de 30 hores. “Vam gravar les campanades amb vídeo, vam començar a sopar a les 6 del matí del dia 1 i les campanades i el raïm el vam fer a les 7 del matí”, explica. Era un època amb moltes discoteques i festes on s’oferien ressopons i per tant, la feina no s’aturava.
És cert que la manera de treballar no té res a veure amb com ho havia fet inicialment. La maquinària ha canviat i ha posat facilitats, però tot i així, no és senzill. “Abans començàvem a treballar a les 12 de la nit, i ara a les 4, però fas la vida al revés de tothom i això acaba passant factura”. De fet, fa un any que ja no treballa “però em segueixo despertant a la mateixa hora”. I destaca, per exemple, que aquest any, per Sant Joan, va ser la primera vegada que va poder passar la celebració a la platja.
Sense relleu a la família, “als fills no els ho he inculcat perquè és una vida molt dura”, ni tampoc amb ningú de fora -com en molts negocis trobar personal qualificat és una gran dificultat-, no hi ha alternativa: abaixar la persiana. “Fa temps que dic que al final, per veure pastissers artesans s’haurà d’anar a fires medievals, com ara amb els ferrers o vidriers. Només quedaran pastisseries industrials”, manifesta.
A deu dies del tancament definitiu, confessa certs nervis i albira pel dia 22 una jornada amb molts plors. “Però és una decisió presa per estar millor”. Així que si són llaminers i encara volen gaudir d’alguns dels seus productes estrella, com la coca de croissant o els tortells de nata, val més que s’afanyin.
Comentaris (11)