Liñán arriba al tram final de temporada amb una de les seves actuacions més destacades: el cinquè lloc als Europeus de pesos olímpics disputats a Suïssa, on ha superat aquest dissabte la lluitadora d’Ucraïna amb un ‘bye’ i només ha cedit davant Irina Rogozina que, una setmana abans, havia estat tercera al Mundial de Malabo en −49 kg: “M’hagués agradat passar a semifinals guanyant a la russa, però ella té molta experiència en aquestes cites”, confessa.
Tot plegat, lluitant també amb un hàndicap: una fissura a la costella que arrossega des del final del Mundial de la Xina. “Vaig competir al Grand Slam i als Europeus sense estar al 100%, només podia fer ‘cardio’ suau. Però tot i així estic molt contenta del nivell que vaig poder mostrar”, explica. La cita europea era un dels grans objectius de l’any -juntament amb el Mundial absolut i el sub-21- i la taekwondista considera que el resultat la situa definitivament entre les referències del continent.
El més importnat, però, ha estat el Mundial absolut de la Xina, disputat a finals d’octubre, on Liñán va acabar 17a de 50 participants, després de superar la ghanesa Henrietta Armah i plantar cara a la turca Elif Akgül, que acabaria proclamant-se subcampiona mundial. La lectura és clara: “Va ser un combat de tu a tu. Sé que si l’hagués plantejat una mica diferent fins i tot l’hauria pogut guanyar”. És aquest tipus de combats -contra rivals olímpiques i regulars del podi internacional- el que li ha permès convèncer-se que ja és part de l’elit.
Liñán competeix sola representant Andorra en categoria absoluta, fet que la porta a entrenar sovint amb equips d’altres països quan viatja. Va ser en un d’aquests entrenaments -amb la selecció francesa, a la Xina- quan va arribar la lesió. “Sempre intento aprofitar qualsevol oportunitat per entrenar amb equips potents. Va ser sense voler, a vegades hi ha mala sort, però forma part d’aquest esport”. Una de les rivals que més la fa créixer és Adriana Cerezo, medallista de plata olímpica espanyola, contra qui s’ha enfrontat diverses vegades: “És la competidora que tinc més a prop i la més exigent. Encara no l’he pogut guanyar, però cada vegada m’hi acosto més”.
Des del setembre, Liñán ha encadenat finals i podis en totes les competicions en què ha participat: “A totes he quedat primera o segona”, explica orgullosa, tot i que encara no ho ha paït del tot. El mes d'octubre es va proclamar campiona d'Europa dels Petits Estats a Riga i la progressió en el rànquing és meteòrica: del lloc 100 a l’inici d’any al top-25 després del Mundial. Aquesta consolidació li pot permetre accedir a una beca superior del Govern: “De moment compleixo les expectatives que em demanen. Si veuen que trec millors resultats, potser l’any vinent podré optar a una beca millor”, explica sobre el programa ARA d’alt rendiment.
La cara menys visible d’aquesta explosió esportiva és la rutina: entrenaments doble sessió cada dia a Sant Cugat, estudis de Dret a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) -que acabarà d’enllestir aquest any- i setmanes senceres sense trepitjar Andorra. “Veig la meva família molt poc. La vida social és gairebé nul·la, però és el que toca si vols arribar a l’elit”. Quan acabi la carrera, diu, podrà dedicar-se encara més plenament a l’esport: “L’estudi també em treu temps i descans. El 2026 vull centrar-me al 100% en la preparació física i el taekwondo”.
Sentir el país darrere és una motivació, però també una responsabilitat. “És un orgull portar el nom d’Andorra pel món. Molta gent no sap què és el país, i ara comencen a conèixer-lo. Això em fa molta il·lusió”. En canvi, en l’àmbit de recursos, és clara: “M’agradaria tenir més suport. Estic en un centre d’alt rendiment i hi ha coses bàsiques com els fisioterapeutes o tractaments que costen d’aconseguir. M’hi dedico al 100% i això requereix poder estar ben coberta”.
LOS ANGELES 2028, UN OBJECTIU REALISTA
El gran somni és classificar-se pels Jocs Olímpics de Los Angeles 2028. I aquest curs, per primer cop, Liñán veu el camí a l’abast: “Fa dos anys ja em vaig classificar pel Preolímpic com una de les 13 millors d’Europa. Ara estic a un nivell molt més alt. Classificar-se directament és molt difícil, només ho fan les cinc millors del món, però puc tornar al Preolímpic i lluitar per anar a Los Angeles”.
Perquè ella ho viu amb passió. El taekwondo no és casualitat a casa seva. El pare feia karate, la mare era practicant de taekwondo des dels 13 anys i el germà gran feia judo. La Naiara va començar amb sis anys. Ara, la història continua amb la seva germana Isona, de 15 anys, que ja competeix com a professional i acumula bons resultats. “Hi veig futur. Som pocs a Andorra, però veig a les noves generacions amb il·lusió i ganes”, reflexiona la que actualment és l’única que pot dedicar-s’hi al país. El Mundial sub-21 de Kènia, el primer que es fa en aquesta categoria, és la seva última oportunitat competitiva de 2025 i també l’últim any en què hi pot participar. “Hi anirem amb tot”, remarca. Una frase que, dita amb un somriure, resumeix bé l’any de Naiara Liñán: constància, sacrifici, maduresa i un rendiment que l’ha catapultat a l’elit mundial.
Comentaris (1)