La paradoxa és bonica: una setmana després d’haver superat la barrera dels 300 ral·lis a La Nucía –una xifra a l’abast de molt pocs pilots–, l’andorrà continua competint, però en un altre escenari i amb una altra motivació. No només hi és com a pilot; hi és com a pare. “Aquest any he fet dues o tres curses perquè corre el nen aquí i estic aquí amb ell. Compartim experiències i l’ajudo. Està bé”. Per ell, és molt més que “estar-hi”: és tancar el cercle d’una vida sencera dedicada al motor.
La xifra dels 300 ral·lis, però, no li pesa a sobre com un trofeu, sinó com una sorpresa agradable. “Estic orgullós d’haver arribat aquí”, admet. “Els ral·lis sí que els tinc comptats, però les curses no. Un dia m’ho hauré de mirar bé, perquè crec que ja passo de les 600 segur”. Però el que realment li ve al cap quan pensa en totes aquestes proves no són els ‘cronos’, sinó les persones. “Arreu on vaig conec algú”, explica. “Es pot espatllar el cotxe, quedar-me aturat a qualsevol lloc d’Espanya, i sempre trobaré algú que m'ajudi”. He conegut molts llocs, molta gent, i tinc amics per tot arreu. Avui mateix, aquí a Montmeló, he trobat gent d’abans de circuits que feia anys que no veia. Et passes el dia xerrant amb uns i altres, i això és molt bonic”. Més enllà dels títols, hi ha una idea que es repeteix en tot el que diu: el motor com a comunitat, com a família extensa.
La família, de fet, no és només una metàfora. A casa els Vinyes, la passió pel motor és gairebé un idioma propi. Fins i tot són propietaris d’un dels aparcaments més concorreguts d’Andorra la Vella. Pare, mare, germana, fill, filla… Tots, d’una manera o altra, han passat o passen per algun tipus de competició. “Des de petit, quan tenia 14–15 anys ja anava a totes les curses amb els meus pares i ja tenia aquesta passió i les ganes de començar a córrer”, recorda. En una època en què no es podia competir fins als 18 -quan es disposés del carnet de conduir-, ell es dedicava a memoritzar pujades i revolts. “Anava a les pujades en costa amb els meus pares, encara sense poder competir, i ja me les sabia perfectes: aquesta corba és ‘a fondo’, l’altra no...”.
Ara el rol s’ha invertit: també és ell qui observa, aconsella i acompanya. “Li intento inculcar que ho gaudeixi. Que visqui l’esport amb respecte i companyonia”, explica sobre el seu fill. I hi afegeix una reflexió que va molt més enllà dels circuits: “Ara hi ha molta pressió dels pares, com al futbol, i a vegades sembla que vulguin més ells que no pas els nens. Arribar a ser professional és molt difícil. Per mi el més important és que gaudeixi i que aprengui els valors de l’esport: jo sempre dic que, per guanyar un dia, n’has de perdre deu. Has de saber perdre per guanyar”.
La fita dels 300 ral·lis va arribar a La Nucía, en una prova que ho tenia tot per ser especial… i complicada. Dies abans, el seu copilot habitual, Jordi Mercader, es lesionava en una caiguda en bicicleta i quedava descartat. Al seient de la dreta, hi entrava Alejandro López “Jandrin”, campió d’Espanya de ral·li de terra. Canvi de veu, canvi d’idioma. “Mai a la vida, en aquests més de 30 anys de ral·lis, havia escoltat les notes en castellà”, admetia en una entrevista prèvia. Tot i així, l’entesa va ser ràpida i natural. Van anar de pressa i només uns problemes de ‘turbo’ als últims trams els van privar d’un millor resultat. El més emotiu, però, va arribar abans de sortir. “Als ral·lis sempre fem la pre-sortida. Allà es va fer el dijous a la tarda-nit i l’speaker va fer una mica de reconeixement de tota la meva trajectòria. És maco haver arribat als 300, però a veure si puc arribar als 400”, confessa. L’ambició hi és, però sense ansietat. El que transmet és, sobretot, ganes de seguir gaudint.
La manera com explica la temporada ho confirma. Lluny de perseguir un títol concret, aquest any s’ha dedicat a triar proves que li venien de gust. “Aquest any no hem seguit un campionat sencer per tema de calendaris. Més que fer un campionat sencer he fet curses esporàdiques. Ha estat un dels anys que he gaudit més, sobretot perquè no tenia la pressió d’un campionat”, diu. Sense aquella exigència constant, els resultats han anat arribant: bons papers en asfalt i terra, un títol en categoria sènior del Supercer i sensació de feina ben feta: “Diria que és una temporada de 8,5 o 9 segur”.
Però una carrera tan llarga no s’explica només amb fites i temporades rodones. Hi ha també ferides que no tanquen del tot. La que més pesa és la del Ral·li d’Avilés 2005, quan un incendi dins del cotxe va estar a punt d’acabar en tragèdia. “Vaig tenir la sort de poder sortir del cotxe quan es va encendre i les meves conseqüències físiques van ser lleus. Però el meu copilot va estar a punt de morir i encara té seqüeles molt visibles”, recorda. “Vulguis o no, afecta molt. Et sents una mica responsable, però també has d’entendre les regles del joc: sabem que hi ha un risc i assumeixes que són coses que poden passar”.
Aquell episodi el va trencar prou com per plantejar-se seriosament deixar-ho. “Vaig estar tres o quatre mesos sense competir i sense voler tornar a pujar a un cotxe”, admet. Però amb el temps va descobrir que el buit de no competir pesava tant o més que la por. “Al final em vaig adonar que ho necessitava.” Avui, el seu excopilot també ha tornat, en proves de raids i d’una manera menys professional. “La vida segueix. Si et ve de gust aturar-te, pots fer-ho. Però si et ve de gust tornar, també”.
Quan parla de victòries, no recita un palmarès que és molt extens: escull moments. Però un dels que li brillen més als ulls és el del Campionat d’Europa de pujades en costa de 1991, la seva primera gran corona internacional. “Va ser la meva gran victòria i la que em va fer veure que podia ser bo en això”, diu. Allà comença de debò la sensació que aquell noi que havia crescut memoritzant revolts podia competir i guanyar als millors.
“Parla de la contaminació associada a la fabricació, del problema de les bateries al final de la seva vida útil, de les infraestructures de càrrega i de la incoherència entre el discurs d’estalvi energètic i la voluntat d’electrificar-ho tot”
Si hi ha un altre tema en què Vinyes no s’estalvia opinió és el futur del motor. No s’hi escapa ningú: ni fabricants, ni polítics, ni discursos oficials. Sobre els cotxes elèctrics és contundent. “Els odio”, deixa anar a riallades. Després matisa: “Sé que és el futur i s’han de canviar les coses. És funcionable per ciutats, per trajectes curts, per fer pocs quilòmetres... Però realment crec que ens estan enganyant”. I és que la seva crítica no és només emocional; és també tècnica. Parla de la contaminació associada a la fabricació, del problema de les bateries al final de la seva vida útil, de les infraestructures de càrrega i de la incoherència entre el discurs d’estalvi energètic i la voluntat d’electrificar-ho tot. “Per mi és una qüestió econòmica més que ambiental. Ens mengen el cap, aquesta és la meva opinió”. En canvi, veu futur en l’hidrogen i, sobretot, en els combustibles sintètics, amb els quals ja competeix als ral·lis de terra. Hi confia tant que no dubta que acabaran marcant el camí en competició.
Amb més de tres dècades al volant i 56 anys, és inevitable preguntar-li com li agradaria ser recordat el dia que decideixi penjar el casc. Vinyes s’incomoda una mica: “No soc gaire d’homenatges, em fan vergonya”, confessa. Però al mateix temps reconeix que el reconeixement ja el rep, a peu de tram i de circuit, de la gent que s’acosta, que li diu el que ha viscut amb ell. “Amb l’agraïment de la gent ja en tinc prou”, diu. Quan li pregunten quan plegarà, no hi ha plans ni calendaris: “Suposo que el dia que estigui tant fotut que no pugui pujar a un cotxe”, admet.
Però de moment, la imatge és aquesta: un pilot que ha superat els 300 ral·lis, que encara es passa el cap de setmana competint a Montmeló, que continua discutint sobre el futur del motor i que es mou pel ‘paddock’ al costat del seu fill com qui passeja per casa. Més enllà dels títols i de les estadístiques, queda la sensació clara que per a Joan Vinyes, el motor no ha estat només una professió. Ha estat –i continua sent– una manera de viure.
Comentaris (2)