El delirant món del ric futbol amateur del Principat

Teòricament, sobre el paper, segons la filosofia dels organismes internacionals futbolístics, a Andorra la lliga és amateur. Les lligues. Tant la primera com la segona. Paradoxalment, però, s’hi mouen alguns centenars de milers d’euros. Tants que permet -literalment- viure bé o molt bé a unes quantes persones i genera, matusserament si es vol, una mena de submón de negocis lligats a la piloteta. Dirigents que es fan d’or, empreses que participen de la confecció d’equips per treure-hi rendiment, intermediaris que formalment no ho són però s’embutxaquen notables quantitats de diners… I és aquí quan entre els fraus de llei i els canvis de requisits per l’article 33 -aquell article que s’aplica en funció de com bufa el vent- el conflicte està servit.

El darrer capítol d’aquest lamentable serial rau en l’exigència per part de la federació que els jugadors extracomunitaris han de presentar un certificat de residència europea. Si no, la seva fitxa no es tramita. De fet, algun club de la primera divisió té suspeses llicències per aquest fet just en una aturada de la competició i quan s’és temps, fins al 31 d’aquest mes, de fer noves incorporacions. Aquest requisit es va començar a demanar, segons algunes fonts, tot just el mes d’octubre. En principi, no hi hauria hagut cap acord pres ni en assemblea general ordinària ni en assemblea extraordinària de la Federació Andorrana de Futbol (FAF) que marqués la necessitat de reclamar, ara, aquest document.   

Però segons fonts properes a afectats per la decisió, la maquinària federativa s’aixoplugaria, en alguns casos, en el fet que el reglament permet demanar informació complementària en relació a la que s’exigeix. I en aquesta complementarietat es justificaria el certificat de residència. En altres casos, s’escuda en les exigències que imposaria el Govern. Però davant dels clubs, l’executiu, ja sia Esports, ja sia Immigració, asseguren que no hi ha res de tot això. I que, s’hi vol, que la federació convoqui els dirigents esportius governamentals -per exemple el secretari d’Estat d’Esports, Jordi Beal- que ja els explicarà un conte. O sia, que els explicaria quines són exactament les necessitats que demanda l’administració i que, suposadament, no concorden amb el que exigeix la federació.

Jugar una eliminatòria preliminar de l'Europa League o la Champions dóna accés a un bon grapat d'euros; disputar-ne dues ja és un somni

¿Quin és el ‘problema’ de fons? Els calés que mou el futbol. Sí, a Andorra també. La lliga és amateur sobre el paper. I futbolísticament, en molts casos, té un nivell equivalent al d’equips que, per exemple a Catalunya, a Espanya, els seus jugadors han de pagar per tot. Aquí és diferent. És possible que hi hagi jugadors, especialment estrangers, que paguin per intentar-se construir un currículum internacional. Però si ells paguen segur que al seu entorn hi ha qui ensuma un bon feix de bitllets. I és que s’han arribat a crear empreses que es mouen ja sia a l’entorn de jugadors ja sia a l’entorn dels clubs. O que mesclen les dues coses. Hi ha empreses que via convenis de patrocini controlen clubs i hi aporten els jugadors que consideren adients. ¿Per quin motiu? Quedar ben amunt en la classificació de la lliga nacional.

¿I què suposa tot plegat? El simple fet de poder disputar una ronda preliminar de l’Euroleague o de la Champions deixa a la caixa un bon grapat d’euros. Superar l’eliminatòria i jugar-ne una segona ja no cal ni dir-ho. I aquí rau la mare dels ous. Els diners que Andorra rep via organismes internacionals pel fet de ser un Estat independent. Que està molt bé. Però el que no està tan bé és que uns quants, d’una banda i de l’altra, hagin convertit la història en un negoci del qual alguns fins i tot viuen, i viuen bé, i fan i desfan a la seva manera. Els uns juguen amb el fet que qualsevol persona pot estar-se al país durant tres mesos en qualitat de turista. Els altres imposen requisits a la seva mida per neutralitzar incorporacions sorpresa que podrien convertir algun club de segona fila en un aspirant al pastís que entre tres o quatre controlen i miren de repartir-se any rere any. I els dirigents dels quals són, alhora, dirigents federatius.

Quatre jugadors ‘no residents’

La normativa actual permet tenir a la plantilla quatre jugadors no residents. La resta, mentre siguin residents, no importa la nacionalitat. S’entén, doncs, que persones de tot el món amb els papers en regla en matèria d’immigració, és a dir, persones que laboralment estan degudament establertes al Principat, poden jugar com si de ‘nacionals’ es tractés. El nucli del problema ve amb aquelles quatre fitxes de ‘no residents’. I entorn a això és on s’ha creat una part important del negoci fosc que envolta el futbol andorrà. Amateur però enormement ric en proporció al futbol del seu nivell en altres latituds del planeta. Alhora, un jugador que mai dels mais tindria l’opció de jugar una competició europea en un club espanyol, francès, alemany… sí que ho pot fer a Andorra. Vaja, té moltes més possibilitats de fer-ho. D’aquí que jugadors africans o de l’Amèrica Llatina, per posar només d’exemple dos punts de la geografia mundial, puguin tenir interès en aterrar al Principat. A més, una eliminatòria de la Champions, de l’Euroleague, per molt preliminar que sigui, pot esdevenir un clar aparador. Un trampolí cap a l’estrellat. Sobretot si es tracta de jugadors joves i ben plantats.

I a l’entorn de tot plegat s’ha construït una indústria molt poc clara que importa temporada rere temporada jugadors mexicans, colombians, potser algun senegalès, algun àrab… aneu a saber. I els amuntega en algun pis de mala mort. O potser no. I que juga amb les escletxes legals. Allò dels noranta dies de turista. Suposadament tot és amateur i ningú no cobra. I hi ha jugadors que certament no en veuen ni cinc i d’altres que per sota mà reben uns eurets. No gaires, quedi clar. I menys encara declarats. Els qui fan l’agost són els intermediaris. Constituïts com a empreses de promoció de l’esport o sense constituir-se en no res. Certament, els tres mesos de permís per estar-se al país en règim de turista no estaven pensats perquè ningú vingués al país a fer una activitat com la de jugar a futbol. Però tampoc no està prohibit. I amb això juguen alguns clubs menys potents, amb menys recursos, que confien armar bons projectes a partir de perles extracomunitàries per polir i que s’arrisquen a venir a l’oasi del futbol andorrà esperant que els serveixi de palanca cap a altres països de més renom i nivell.

I com que feta la llei, feta la trampa, quan als qui dirigeixen el ‘cotarro’ no els convé, també troben escletxes per exigir més garanties. Potser amb un empadronament en un població catalana -que ja em diran vostès de quina manera aconsegueix un jove peruà que ve a Andorra a jugar tres mesos al futbol- i amb una assegurança privada n’hi ha prou. D’entrada. Però quan el mercat del futbol andorrà s’inunda de turistes joves que, ai làs, de cop i volta els agafen ganes de vestir-se la calça curta i posar-se a córrer rere una bimba a alguns els entren tots els mals i imposen noves exigències. I llavors tot són crits i sorolls en aquest delirant món del futbol amateur andorrà. Amateur en la forma i potser en una part del fons. Però ric per la gràcia dels organismes internacionals. Ric més per a alguns que per a d’altres. Ric per a uns quants que en viuen i bé. Molt bé. Per tant, com en tantes altres coses en aquest país, cal una regulació clara, estricta i imposada des dels poders públics. Això sí: sempre que els poders públics sàpiguen normativitzar en bé de l’activitat i de l’interès general de veritat. I no pas en funció dels amics.