El debat sobre el model turístic a Andorra ja no és una qüestió de promoció, sinó de direcció. Les jornades Un Món Millor, han tornat a evidenciar una idea incòmoda: sabem què cal fer, però no ho fem. O pitjor encara, només ens posem a fer feina si hi ha urgència per fer-ho.

El diagnòstic, és clar. El canvi climàtic no és una amenaça futura, és una realitat present que posa en risc el nostre principal actiu: la muntanya. Els ecosistemes que sostenen el nostre model turístic són fràgils i, com s’ha advertit, si no en preservem el funcionament, ho pagarem molt car. Però mentre el temps ecològic exigeix paciència i constància, el temps econòmic continua obsessionat amb el rendiment immediat. Aquesta contradicció és el nucli del problema.

En paral·lel, el turisme ha anat perdent part del seu sentit. Hem perdut el nord i hem confós l’objectiu: viatgem per repetir la foto, no per viure com aquella població que viu al país que visitem. També aquí, Andorra no és una excepció. Ens hauríem de preguntar sense embuts: fem turisme per sentir-nos andorrans per un dia, com apuntava Jordi Ficapal? Ho aconseguim o ens movem per la foto del croissant que ens hem menjat? La resposta, sovint, és incòmoda.

Aquest canvi de comportament té conseqüències visibles. “La gent va a fer curses a les zones naturals pensant-se que està en estadis”, advertia Eva Garcia. Espais que haurien de ser de silenci, respecte i contemplació es converteixen en escenaris de consum ràpid. No és només una qüestió ambiental, és també una qüestió cultural. Quin tipus de relació volem tenir amb el nostre territori?

“El perill és evident: convertir el territori en un sistema eficient de captació i distribució de turistes, on tot es mesura, es prediu i s’optimitza, però on es perd el sentit. Sense una governança clara, la intel·ligència artificial no resol el problema, el pot amplificar”

En aquest context, la tecnologia apareix com una oportunitat… i com un risc. La idea d’utilitzar la intel·ligència artificial per gestionar destinacions, escoltar els visitants i prendre decisions informades és, en teoria, encertada. “La vida és un algoritme”, ens recorda Rafael de Jorge, i cada cop més decisions es basen en dades. Però qui controla aquestes dades? Amb quin objectiu? Optimitzar fluxos pot acabar sent sinònim d’esprémer encara més els espais si no hi ha un criteri clar de límits.

El perill és evident: convertir el territori en un sistema eficient de captació i distribució de turistes, on tot es mesura, es prediu i s’optimitza, però on es perd el sentit. Sense una governança clara, la intel·ligència artificial no resol el problema, el pot amplificar.

Per això, el debat de fons no és tecnològic, ni tan sols ambiental. És polític. Tot és una qüestió de decisió política. Decidir si volem continuar explotant el territori fins al límit o si volem redefinir el model. Decidir si prioritzem volum o qualitat. Decidir si escoltem només les dades o també els límits ecològics.

Andorra té encara l’oportunitat de ser un exemple de defensa sostenible real. Però això no passarà amb mesures puntuals ni amb discursos benintencionats. Passarà quan entenguem que el turisme no és només una font d’ingressos, sinó una manera de relacionar-nos amb el món. I que, si no canviem aquesta relació, cap algoritme ens salvarà.