Hi ha dies al Consell General que semblen més un capítol dels Simpson que un debat seriós sobre el futur del país, només falta la banda sonora i que algú cridi “corten” quan s’acaba la sessió, el debat de totalitat del pressupost d’avui ha tingut una mica d’aquest aire, amb Ramon Lladós al faristol, repassant xifres i ràtios com si Andorra fos un decorat més de Springfield i el PIB fos l’estrella convidada de l’episodi.

Per entendre el to del capítol cal mirar una mica el guió previ, el ministre no surt del no-res, ve del món bancari, de més de dues dècades entre balanços, auditories, informes de risc i presentacions corporatives. I això es nota en cada frase, en cada gràfica, en cada “la situació és envejable” que deixa anar amb aquella calma de qui està acostumat a explicar resultats trimestrals a un consell d’administració. És una mirada formada davant del full d’Excel, amb columnes ben alineades i files molt ordenades, i al final això marca el relat, marquen més els números que les persones, els percentatges que les històries de vida que hi ha al darrere, Lladós mira el país com si fos la central del senyor Burns, si els números surten, la resta és dany col·lateral.

Així, sobre el paper, tot són bones notícies. El deute es manté al voltant del trenta per cent del PIB, el superàvit existeix, la famosa “regla d’or” d’endeutament es presenta com el gran mecanisme de prudència i sostenibilitat, i el missatge és que podem seguir invertint sense hipotecar el futur, que som gairebé un exemple a imitar a Europa i que, si escoltem el ministre, l’economia andorrana és un petit miracle de disciplina i bona gestió. En qualsevol capítol dels Simpson, en aquest punt, la càmera pujaria amunt, enfosquiria el fons i veuríem el senyor Burns murmurant “excel·lent” davant d’una pantalla plena de gràfiques que pugen.

Però la vida real passa lluny d’aquestes pantalles, la majoria de gent no sap ni li importa gaire la ràtio deute–PIB, el que sap és el que paga de lloguer, el que li queda a final de mes, si pot o no pot plantejar-se tenir criatures o si haurà de compartir pis eternament. La gent viu en metres quadrats, en nòmines que volen en pocs dies, en contractes que es renoven amb por perquè qualsevol revalorització pot fer saltar tot pels aires- I quan escolta que el país va molt bé, però a casa seva hi ha tres feines per arribar just, la sensació és que el capítol que li expliquen per la tele i el que ell viu són sèries diferents.

A més, avui no parlàvem d’un informe fred, parlàvem del pressupost, del gran guió de la temporada. El que marca quins personatges tindran més protagonisme i quins quedaran al fons del pla, i aquí hi ha un detall que diu molt, tota l’oposició, Concòrdia, PS i Andorra Endavant, ha presentat esmenes a la totalitat. Mo és només una queixa puntual, és un “així no” compartit per tres mirades ideològiques diferents, la dreta crítica, l’esquerra socialdemòcrata i el populisme sobiranista, totes coincidint que aquest pressupost no toca de peus a terra pel que fa als desequilibris de fons.

“El que grinyola de fons és la famosa “regla d’or”, presentada com una eina tècnica, neutra, gairebé inevitable, però que en realitat és una decisió política com una casa. Fixar per llei un límit d’endeutament en funció del PIB, fer del PIB el metre oficial amb què es mesura tot, vol dir triar una mirada molt concreta, la de l’Estat petit, prudent amb el balanç, però molt menys preocupat per la magnitud de la desigualtat, per la gent que cau pels marges”

Algú pot pensar que això no serveix de res, que amb la majoria absoluta de Demòcrates i els seus socis tot plegat és com quan la Lisa fa un discurs brillant i al final ningú li fa cas, però les esmenes a la totalitat tenen la seva utilitat, obliguen el Govern a sortir del guió còmode. L’obliguen a escoltar, a respondre crítiques, a admetre que hi ha un altre relat en circulació, un relat que parla d’habitatge fora de control, de sous que no segueixen el ritme, de dependència exagerada d’inversió estrangera i de temporers que sostenen el país, però no hi poden arrelar. També deixen constància, queden als diaris de sessions com un “ja us ho vam dir” que algun dia potser caldrà rellegir, quan esclati alguna bombolla o quan la fractura social es faci massa evident.

El que grinyola de fons és la famosa “regla d’or”, presentada com una eina tècnica, neutra, gairebé inevitable, però que en realitat és una decisió política com una casa. Fixar per llei un límit d’endeutament en funció del PIB, fer del PIB el metre oficial amb què es mesura tot, vol dir triar una mirada molt concreta, la de l’Estat petit, prudent amb el balanç, però molt menys preocupat per la magnitud de la desigualtat, per la gent que cau pels marges. Al capítol d’avui el PIB és el protagonista, el deute és el secundari simpàtic, i l’habitatge, els salaris, la precarietat, són com aquells personatges que surten tres segons i no tornen a aparèixer en tota la temporada.

Per al ministre, Andorra és un actiu amb molt bon ràting, deute baix, PIB per càpita alt, sector financer potent, atractiu per al capital que busca una plaça ordenada i rendible. I dins d’aquesta lògica l’optimisme és gairebé obligatori. És normal que arribi al faristol convençut que cal repetir cada any el mateix mantra, que el país va bé, que som un model de prudència i que, si hi ha problemes, es resoldran amb quatre retocs. Però un país no és un fons d’inversió, no és una cartera d’actius on els drames humans es compten com a pèrdues assumibles, ni un paquet de derivats on la gent que marxa es registra com a ajust del mercat laboral.

Un país tampoc no és una central nuclear de dibuixos animats, encara que a vegades ho sembli. No es pot gestionar Andorra pensant només en els indicadors que faran somriure les agències de ràting o els fons que volen invertir. Perquè cada decisió pressupostària, cada límit que es posa al deute, cada prioritat que es tria o es descarta, acaba tenint conseqüències molt concretes a la vida de qui viu de sou i lloguer. Hi ha molta gent que ja s’ha hagut de plantejar marxar, o ho ha fet directament, perquè el país que tant presumeix de PIB s’ha convertit en un lloc massa car per a ells. I això no surt a la presentació del pressupost, però forma part del balanç real d’Andorra, encara que no porti sigles ni percentatges.

No es tracta de demonitzar Ramon Lladós com a persona, ni de fer humor fàcil. És evident que sap llegir un balanç millor que la majoria de nosaltres i que el seu perfil tècnic pot ser útil en determinats moments. El problema és quan aquesta mirada es converteix en l’única, quan el full d’Excel passa a ser la Bíblia econòmica del país i qualsevol crítica que posi al centre la vida quotidiana, la dignitat dels salaris o el dret a l’habitatge es tracta com un soroll de fons, com una queixa inevitable d’uns quants que no han entès la grandesa del model.

Andorra no és un producte financer, no és una línia de negoci, ni un decorat de Springfield on tot torna a la normalitat al final de l’episodi. És un lloc on la gent vol fer projectes de vida sense sentir-se expulsada per un mercat immobiliari desbocat, on el treball hauria de servir per viure amb una mica de serenor i no per alimentar només estadístiques lluents, i on els pressupostos públics haurien de mirar abans de res cap a baix, cap a qui ho té més difícil, i no només cap als gràfics que queden bé a la pantalla del faristol. Potser algun dia tindrem un capítol diferent, amb un guió on el PIB no sigui el protagonista absolut i on algú s’atreveixi a dir, també des del Govern, que la prova que un país va bé no és el que diu un Excel sinó el que et diu algú quan t’explica, sense por ni vergonya, que arriba a final de mes. Fins llavors haurem de continuar mirant el Consell una mica com un crossover estrany entre Brussel·les i Springfield, somrient per no plorar, però prenent-nos molt seriosament el que hi passa, perquè, a diferència dels Simpson, aquí no hi ha cap guionista que garanteixi que a l’episodi següent tot tornarà a començar de zero.