Raonar no és res més que passar de l’observació d’una tragèdia al diagnòstic d’una injustícia (Amartya Sen – La idea de la justícia. 2009)

El desideràtum de cooperació entre l’Alt Urgell i Andorra no és cap novetat, fa dècades que en parlem, però la veritat és que s’avança molt a poc a poc, sovint a batzegades com ha estat el darrer (?) cas dels falsos fronterers.

Fa uns dies, un amic em va passar el text de la conferència que va impartir el ministre d’Educació i Relacions Institucionals en la inauguració del curs de la Universidad Nacional de Educación a Distancia: És la política un joc de suma zero? Lliçons de les ciències socials per al Pirineu i Andorra.

Al paràgraf introductori, el Sr. Ladislau Baró ens diu “hem de saber trobar instruments que converteixin aquest procés [el de la progressiva obertura i homologació d’Andorra cap al mercat interior europeu] en un benefici compartit”.

He de confessar que em van sorprendre els criteris del ministre a l’hora de triar els arguments d’autoritat per defensar la seva proposta, si és que hi ha una proposta (?), en la seva extensa conferència. Em va descol·locar que un ministre d’un país amb una Constitució que “proclama com a principis inspiradors de l'acció de l'Estat andorrà el respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona” prengui com primer model explicatiu dels “mals del creixement”, l’article “The tragedy of the Commons” de Garrett Hardin, un activista americà de l’època de la guerra freda que era racista, nativista i seguidor de les idees eugenistes de Charles Galton.

Si no se’n fien de la meva opinió sobre Hardin, poden jutjar vostès amb aquestes frases extretes de l’article glossat pel ministre: “Fredom To Breed is Intolerable”. O aquesta altra perla: “If we Love the truth we must openly deny the validity of the Universal Declaration of Human Rights, even though it is promoted by the United Nations”. Bona declaració de principis: negar la validesa de la Declaració Universal dels Drets Humans! Realment, ha llegit el ministre l’article que cita?

Quant a la “metàfora” d’Hardin sobre la pastura, que Baró pren com la primera de les alternatives a considerar per l’aprofitament dels bens comuns, s’ha de dir que a les cinc pàgines i mitja de l’article “The tragedy of the Commons” no hi ha cap model matemàtic que demostri que “el guany individual i immediat s’imposa sempre a la pèrdua col·lectiva futura”.

"No podem acceptar que els interessos de l’Alt Urgell i de la classe treballadora andorrana se subordinin a les necessitats d’un anàrquic creixement andorrà que pressiona per augmentar el seu espai vital"

Les elucubracions sobre les pastures del professor (biòleg) estatunidenc són una barreja d’ingenuïtat, desconeixement de l’ABC de la ramaderia extensiva, de l’ecologia dinàmica de les pastures i molta, molta mercaderia reaccionària; són una metàfora que falseja una realitat que funciona a casa nostra des de segles, un sistema que ha regulat la gestió de “l’herba”, però també la de l’aigua, de la xarxa de camins ramaders, de la rotació de la pastura entre el bestiar oví, boví i de peu rodó, la transhumància, els acords entre comunitats i comarques, els tractats de lies et passeries, la gestió dels escorxadors, del funcionament dels mercats locals... Massa complexitat per un pamflet polític mancat del mínim contingut empíric real i sobrat de la impostura radical del pensament maltusià de la guerra freda...

Un altre detall que em va sorprendre en la conferència del ministre va ser l’absència de la paraula “justícia” en les dotze pàgines de la seva exposició. Ni la competència, ni la cooperació entre comarques veïnes no són, intrínsecament, bones o dolentes. El criteri -en la meva opinió- ha de ser un altre: les relacions han de ser justes.

La millora en les relacions transfrontereres no vindrà de “marejar la perdiu” amb esbiaixades abstraccions acadèmiques. Cal canviar de mètode, com diu Amartya Sen: observar les tragèdies, diagnosticar les injustícies i... explorar i concretar solucions.

La solució a la suposada tragèdia dels límits de la “capacitat de càrrega” que pateix Andorra no pot, no és just que sigui l’exportació de la tragèdia a les contrades veïnes. El geògraf David Harvey no s’equivocava quan afirmava: “sempre que una teoria de la superpoblació s’estableix en una societat dominada per una elit, invariablement, la no elit experimenta alguna repressió política, econòmica o social” (La població, els recursos i la ideologia de la ciència Economic Geography,1974). No podem acceptar que els interessos de l’Alt Urgell i de la classe treballadora andorrana se subordinin a les necessitats d’un anàrquic creixement andorrà que pressiona per augmentar el seu espai vital (el lebensraum de trist record).

Si continuem amb aquesta inèrcia, construint abstraccions encobridores d’una realitat injusta i posposant les solucions sine die, correm el risc que, algú perdi les maneres diplomàtiques per recordar-nos la dita “Qui es menja la carn, que rosegui els ossos”.

Una solució de cooperació justa podria ser una inspirada en el model de la CFG (Compensació financera ginebrina), un dispositiu que permet a les regions veïnes de Ginebra satisfer les necessitats creades per la forta presència de treballadors fronterers.

Vigent des de gener de 1973, l’acord entre la Confederació suïssa (en nom del cantó de Ginebra) i la República francesa reconeix l’existència d’una àrea de vida comuna entre Ginebra i els municipis francesos veïns i preveu una compensació financera destinada a restituir -en part- les càrregues públiques que les comunes franceses dels departaments de l’Ain i de l’Alta Savoia suporten per la residència de nombrosos fronterers; aquestes càrregues inclouen infraestructures, serveis públics i altres necessitats locals relacionades a aquesta població activa “pendular”. És un instrument provat i consolidat que ha permès, durant més de mig segle, una cooperació sobre la base de la justícia distributiva dels beneficis i les càrregues, del repartiment de “la carn i dels ossos”.