Vivim en un món on la intel·ligència artificial pot diagnosticar malalties millor que un metge i on el blockchain ja registra transaccions de milions sense que ningú hi posi les mans… però a Andorra decidim confiar la gestió del Registre Nacional de la Propietat a dues persones. Sí, dues. En ple 2025.

Siguem seriosos: en lloc d’aprofitar les eines que la tecnologia ja posa al nostre abast, el Govern aposta per un model tan rudimentari com si ara ens diguessin que tornarem a enviar telegrams. La proposta, defensada per DA, sembla més un mecanisme de control opac que una solució moderna per garantir la privacitat i l’eficiència. És això el que anomenem transformació digital?

Però el que fa encara més absurda aquesta proposta és que ja tenim el marc legal per fer-ho millor. Literalment. La Llei 24/2022, aprovada pel mateix Consell General, reconeix clarament la validesa dels smart contracts. Sí, aquests contractes automatitzats que poden signar-se i registrar-se de forma immutable, segura i transparent en tecnologia blockchain, sense humans pel mig, sense errors ni retards. I si això ja està legalment acceptat… per què proposem justament el contrari?

Per què no ens aprofitem d’una infraestructura legal que ens permetria fer firmes digitals auditables, més segures que qualsevol certificat electrònic tradicional, i alhora adaptables a qualsevol entorn legal andorrà? Pregunto: és mandra, por al canvi, o és que realment no han llegit la seva pròpia llei?

“Andorra necessita valents, no gestors de rutina. La digitalització no és fer una web bonica o posar dos humans a validar PDFs. És aprofitar la potència d’allò que ja funciona a escala global. És fer més amb menys. És transparència, eficiència, sobirania tecnològica”

Aquesta llei no només reconeix els smart contracts, sinó que també estableix les bases per a la seva aplicació pràctica en diversos àmbits, incloent-hi la representació digital d’actius, amb previsió de futures plataformes d’intercanvi de valors digitals. És a dir, el país ja ha fet els deures normatius, però sembla incapaç d’aplicar-los en projectes concrets.

I aquí cal fer una reflexió: si hi ha un país al món on implementar aquesta tecnologia és fàcil, aquest país és Andorra. Per la seva mida, per la simplicitat de l’estructura administrativa, per la baixa densitat poblacional, Andorra podria ser un laboratori ideal d’innovació pública. En lloc de ser un dels darrers a arribar, podríem ser els primers. Però no: preferim la gestió manual, el paper segellat i els càrrecs duplicats. En comptes de liderar, anem fent equilibris entre el “no ens atrevim” i el “ja ens està bé com fins ara”.

Mentre Suècia ja fa anys que implementa blockchain per reduir costos i temps en la gestió immobiliària, mentre Geòrgia digitalitza tot el seu registre de la propietat amb tecnologia DLT, i mentre el Brasil lluita contra el frau amb IA i blockchain… aquí parlem de designar dues persones. Com si la digitalització fos una moda que ja ha passat.

Confiar tota aquesta responsabilitat a dues figures humanes no només és poc escalable, és car, lent, i riscós. El sistema podria col·lapsar per vacances, baixa mèdica, errors humans o fins i tot interessos personals. Mentrestant, una IA treballaria 24/7, sense cansar-se ni tenir conflictes d’interès, amb capacitat per operar múltiples processos simultàniament, validar documentació, alertar anomalies i aplicar la normativa a temps real.

I aquí és on cal posar en valor el poder de la intel·ligència artificial. Una IA entrenada amb dades cadastrals, normatives legals i fluxos administratius podria automatitzar el 90% de les funcions habituals d’un registrador: des de la verificació de documents fins a la classificació de transaccions, l’anàlisi de risc de frau, o fins i tot l’avís automàtic de discrepàncies en la titularitat. A més, pot generar informes en temps real, adaptar-se a canvis legislatius mitjançant actualitzacions de model i ser consultada per qualsevol ciutadà a través d’un assistent virtual. I tot això, sense cap pausa per dinar ni necessitat d’un despatx amb vistes.

És més: la IA pot ser auditada, amb protocols de transparència i supervisió molt més exigents del que podríem aplicar mai a un ésser humà. Pot treballar amb conjunts de dades històrics, detectar patrons de frau ocults, i aplicar la normativa amb una coherència absolutament incorruptible. Alguna vegada hem vist un funcionari que sigui objectiu al 100%?

I no oblidem una altra cosa: els certificats electrònics clàssics poden ser hackejats. Cada vegada més, les IA sofisticades poden replicar identitats, corrompre signatures digitals i generar validacions falses. Però el blockchain? És immutable. Un cop registrat, queda. No es pot alterar. I això, per a un país que vol garantir seguretat jurídica i confiança institucional, no és precisament un detall menor.

Amb el suport del blockchain, la signatura de contractes es podria fer amb seguretat màxima a través de smart contracts validats automàticament, de forma auditable i sense intermediaris. Aquesta signatura tindria el mateix valor legal que l’actual certificat digital, però amb més resiliència davant atacs, més velocitat i sense necessitat de presència física o validacions manuals. A més, es podria fer en qualsevol moment, des de qualsevol lloc, amb garanties criptogràfiques que compleixen ja amb la normativa andorrana.

Llavors, per què fer-ho difícil si podem fer-ho millor?

Estem aprofitant realment la Llei 24/2022 per fer d’Andorra un referent digital, o només era un brindis al sol per quedar bé davant Europa?

Com pot ser que tinguem eines d’avantguarda legal i tecnològica, però fem servir receptes del segle XX? Ens hem preguntat quants projectes públics a Andorra han nascut obsolets abans ni d’iniciar-se?

Massa sovint, les decisions que es prenen des del Govern semblen més pensades per perpetuar velles estructures de control que no pas per transformar el país. Són solucions conservadores vestides de promeses modernes. Però ja no cola.

Andorra necessita valents, no gestors de rutina. La digitalització no és fer una web bonica o posar dos humans a validar PDFs. És aprofitar la potència d’allò que ja funciona a escala global. És fer més amb menys. És transparència, eficiència, sobirania tecnològica.

I no, no hi ha només “una solució”, com han dit. N’hi ha moltes. Però cal voler mirar-les. Cal voler entendre-les. I cal atrevir-se a aplicar-les.

Si no aprofitem aquesta oportunitat, no només estem gestionant malament un registre. Estem renunciant a ser un país realment avançat.