Un exercici escolar que hauria d’ensenyar democràcia acaba mostrant just el contrari.

Un grup d’estudiants va votar per escollir el seu representant. El resultat va ser clar: quinze vots contra quatre. Democràcia pura i senzilla.

L’endemà, però, l’autoritat acadèmica va anul·lar la votació. El motiu? El guanyador era “no apte per respecte als seus companys”. Sense explicacions prèvies, simplement va ser exclòs i es va repetir la votació sense ell. Davant d’això, l’alumne va reaccionar amb serenitat: “Doncs voteu a tal”. I efectivament, aquest company que ell mateix havia assenyalat va acabar guanyant. Una lliçó de respecte i generositat per part d’aquell a qui se li havia negat precisament el “respecte”.

Si realment hi ha un alumne que es considera no apte, el més correcte seria explicar-li el perquè abans de la votació. Fer-ho després i de manera unilateral només genera confusió i desconfiança en el procés.

I aquí sorgeix la reflexió inevitable: què estem ensenyant realment als nostres joves?

El mateix Govern d’Andorra, a través del currículum competencial del sistema educatiu, estableix que la primera gran competència dels joves és la ciutadana: aprendre a conviure, a participar i a exercir la democràcia de manera responsable. Però com poden aprendre-ho si els primers a saltar-se les regles són els adults que els haurien de donar exemple?

En un moment en què es parla tant de participació i transparència, casos així transmeten el contrari. Si diem als joves que poden votar, però el seu vot només compta quan agrada al professorat, el missatge és clar: la democràcia és un decorat, un mecanisme manipulable al servei d’uns pocs.

“Si diem als joves que poden votar, però el seu vot només compta quan agrada al professorat, el missatge és clar: la democràcia és un decorat, un mecanisme manipulable al servei d’uns pocs”

Les aules haurien de ser laboratoris de ciutadania: espais on experimentar la responsabilitat de la majoria i l’acceptació del resultat encara que no agradi. Quan això es trenca, el que s’aprèn és que les regles es poden canviar a mig joc i que la voluntat col·lectiva pot ser ignorada sense conseqüències.

I aquí hi ha la contradicció més flagrant: s’exigeix als alumnes respecte i compliment de les normes, però són els mateixos adults qui incompleixen la norma més bàsica: la democràcia. Quin missatge transmetem? Que les normes només serveixen quan interessen?

La paradoxa és encara més grotesca quan pensem que a un alumne se li diu que no és “apte” per representar els seus companys —tot i haver guanyat de manera aclaparadora—, mentre que al món adult veiem figures com Trump o Putin que sí són considerades “aptes” per governar milions de persones. Quina coherència hi ha? Quina lliçó democràtica estem donant?

La democràcia no és només un concepte de llibres d’història, sinó un exercici quotidià que es construeix amb coherència. Si volem ciutadans crítics, responsables i compromesos, cal començar per respectar els seus petits exercicis de participació, i si l’opció escollida no funciona, deixar-los aprendre del procés. Així es fa camí...

Perquè, si no, què els queda? La sensació que la democràcia existeix només en paper.