Fa pocs dies vaig fer l’examen de nacionalitat andorrana. Hi anava amb una barreja de nervis i incertesa, sense saber exactament què m’hi trobaria. El que realment em va marcar, però, va passar abans de respondre cap pregunta.

A la sala d’espera hi havia una senyora de 88 anys. Feia més de 50 anys que vivia al país i parlava d’Andorra amb una estima que es notava en cada paraula. Coneixia pam a pam aquest territori: la seva gent, les seves tradicions, els seus paisatges. I parlava un català perfecte, d’aquell que cada cop costa més de sentir pels carrers. Em va explicar records de quan els pobles eren molt diferents i de com havia vist créixer el país amb els seus propis ulls.

Quan li va tocar entrar, em va somriure i em va desitjar sort. Quan va sortir, però, la seva expressió havia canviat. Em va confessar, amb veu trista, que s’havia quedat en blanc i moltes preguntes no les havia sabut respondre. No sé si finalment li han concedit la nacionalitat o no, però el que és evident és que va sortir d’allà sense la il·lusió amb què havia entrat. I això, per mi, és el més greu.

“Et poden demanar dades històriques, però no si has format part del teixit social, si t’has emocionat amb els paisatges d’Andorra o si hi has criat una família”

Recordo que, dies abans, havia passat per l’Avinguda Carlemany i havia sentit uns policies parlant entre ells en castellà. No ho dic com a crítica personal, però em va fer pensar en les contradiccions del sistema: com pot ser que una dona que estima el país, que l’ha viscut durant dècades i que parla un català impecable, hagi de justificar amb dates i noms el que ja demostra amb la seva trajectòria? En cap moment dic que l’examen fos difícil ni les preguntes més o menys complicades, no va enfocat cap aquí aquest escrit.

Aquest examen avalua el coneixement teòric, però no valora el sentiment de pertinença ni la vida compartida amb aquest país. Et poden demanar dades històriques, però no si has format part del teixit social, si t’has emocionat amb els paisatges d’Andorra o si hi has criat una família.

Aquesta senyora potser no recordava totes les respostes, però era —i és— part d’aquesta Andorra que molts estimem. I des d’aquí, li vull dedicar aquestes línies com a petit homenatge. Perquè hi ha maneres de ser andorrà que no caben dins d’un examen, però que són profundament autèntiques.

Ella es mereixia sortir d’aquella sala amb la mateixa il·lusió amb què hi va entrar.