La controvèrsia que va generar la presència de la portada de ‘Charlie Hebdo’ en certa exposició pública no és trivial i cal actuar amb responsabilitat i sensibilitat davant de les seves implicacions. La portada que va precedir a l’exposada va tenir un impacte devastador en la història recent; no pot ser simplement vista com una peça d’art sense conseqüències, ja que va provocar morts, ferits i profundes ferides socials.

La portada de ‘Charlie Hebdo’, que va ser el desencadenant de l’atac terrorista del 2015 a la seu de la revista a París, no és una representació innocent. Aquella publicació, caracteritzada per la seva befa i burla dels valors religiosos i culturals, va tenir com a conseqüència un acte de violència extrema contra periodistes i caricaturistes. No es pot obviar que el seu contingut va ser un factor que va desencadenar el terror i la mort de persones innocents.

L’art no està per sobre dels valors ètics i socials.

Tot i que l’art pot ser un mitjà de llibertat d’expressió i de crítica social, no pot utilitzar-se com a excusa per desvaloritzar la vida o perpetuar el discurs de l’odi i la violència. La llibertat d’expressió té límits quan les seves implicacions posen en perill la dignitat, la seguretat i la vida de les persones. La publicació, encara que no fos la que va provocar el dia fatídic que va motivar un atac mortal, no porta justament un missatge que promogui la pluralitat o el diàleg; al contrari, perpetua un discurs de divisió i violència.

Responsabilitat social i sentit comú.

Les institucions i els espais culturals han de ser conscients de la seva responsabilitat social. Exposar la imatge posterior a la que va provocar l’incident pot ser interpretat com un suport a totes les víctimes del fatídic dia o com una falta de sensibilitat cap a elles, els seus familiars i la societat en general. Tot dependrà de la mirada i la interpretació de cadascú. La llibertat d’expressió no pot ser un escut per a la banalització de la violència ni per la indiferència davant el patiment aliè.

“La llibertat d’expressió no pot ser un escut per a la banalització de la violència ni per la indiferència davant el patiment aliè”

Per tot això, considero que la millor decisió va ser demanar la retirada de la portada de ‘Charlie Hebdo’, fins i tot de qualsevol exposició pública o recinte institucional. És imprescindible respectar el dolor de les víctimes i reconèixer els límits entre la llibertat d’expressió i la responsabilitat social. La memòria col·lectiva exigeix que aprenguem a posar límits i a reflexionar sobre les repercussions de certes imatges i missatges, especialment quan han estat font de dolor i mort.

L’entrada en una comprensió més profunda de la història recent ens convida a ser compassos i responsables amb les imatges que exhibim i difonem. La portada de ‘Charlie Hebdo’, que va causar morts i patiment, o, fins i tot, la posterior, no pot formar part d’una mostra cultural sense un debat seriós i crític. La millor aposta per una societat madura és retirar-la i recordar que, en qüestions de valors humans, hi ha límits que no poden ser travessats sota cap excusa artística o de llibertat d’expressió.

A tots ens alarmem quan algú censura una obra, però deixeu-me recordar que són sovint els mateixos artistes qui s’autocensuren moltes vegades; tot depèn d’on decideixen exhibir la seva obra, però, és clar, el problema és quan et censura un altre.

Potser, l’únic error de la Cònsol va ser no saber d’avançada quines obres s’exposarien.