Fa unes setmanes, en un moment d’inspiració -o potser era sopor?- el molt il·lustre trànsfuga de la Coalició d’Independents va escriure un twitt sobre alguna opinió – poc importa quina- del secretari d’organització de SDP el Sr. Joan-Marc Miralles.
Al candidat per l’accèssit a millor busca-raons de DA, ja no li van quedar caràcters disponibles per elaborar un argument convincent, després de gastar gran part dels 140 caràcters disponibles en qualificar (desqualificar) la seva “víctima” com a fracassat, temerari i ignorant. Hauria pogut fer un segon, o un tercer twitt, però es veu que la consigna del partit que l’ha acollit és la d’argumentar poc, per no dir gens: es tracta directament d’insultar a l’adversari, ningunejar-lo com diuen al país del sud.
És una bona forma d’estalviar neurones (els que en tenen) raonant per a defensar les seves línies, actuacions i omissions polítiques. I d’aquestes darreres llacunes, descuits, amnèsies , la veritat, es que a la casa taronja en tenen a dojo.
Aconseguir el primer premi de millor busca-raons a DA s’està posant molt difícil; el nivell està molt alt, hi ha molta (in)competència entre càrrecs orgànics del partit, al Consell General, entre els trolls, els càrrecs de lliure designació, alguns espontanis desorientats i fins i tot algun ministre. Tots opten al premi en renyida pugna. No és estrany que el renegat del partit de Rosa Ferrer hagi de fer considerables esforços per mantenir-se a la part alta del rànquing.
La cosa no és nova, a la segona meitat de la passada legislatura, el sector dur de DA va anar imposant les seves males maneres; l’escissió dels liberals va deixar sense cap contrapès intern la tendència bandarra de la coalició.
L’inici de la legislatura a la primavera de 2015 va confirmar l’assalt (als cels o a la banca?) de la gent que pensa que ho pot fer tot -ara sense l’aturador dels liberals- amb l’acatament incondicional dels seus ben pagats condottieri.
Martí va guanyar les eleccions, però pel camí va perdre la gent de la dreta conservadora millor preparada i civilitzada; una dreta que té dubtes sobre el nostre futur col·lectiu, potser excessivament temorenca, però a la qual cal escoltar quan demana més transparència sobre les negociacions amb Brussel·les i estudis dels efectes econòmics que tindrà sobre l’economia privada i les finances públiques el procés d’acostament a la UE.
La resposta dels hooligans de DA és invariable. A manca de prospectiva, de xifres macroeconòmiques, d’anàlisi de les conseqüències dels diferents escenaris, no ofereixen cap diàleg, només saben plantejar un dilema fal·laç: o dius amén o ets un immobilista; fins i tot el cap dels hooligans es permet posar en qüestió l’europeisme del senyor Bartumeu.
DA ha enfangat en aquests darrers 15 mesos la política i la vida civil del país fins a extrems insospitables, utilitzant l’opacitat, les mentides, les coaccions polítiques i econòmiques, sense respectar els drets i llibertats constitucionals, sense cap mena d’escrúpols. Com fan els bandarres.
Comentaris