'Party-line': el ridícul del pinyó fix

Un dels detalls menys comentats pels politòlegs d’aquesta banda del Canal de la Mànega ha estat la llibertat d’expressar la seva opinió que han tingut els parlamentaris dels dos grans partits britànics sobre els temes centrals del referèndum del Brexit

I és que al Regne Unit la disciplina de partit no és per se cap valor, ans el contrari; els diputats no segueixen les consignes de vot del partit i menys les del premier sense discutir-les. 

Aquí els consellers de la majoria l’únic que fan és repetir el que diu Govern; si Saboya parla “d’alentiment”, Garrallà i Ballestà coregen com a lloros la consigna de que “potser s’alentirà el procés”. Mentre, Toni Martí no només demana disciplina de partit als seus, sinó que aprofita l’ocasió per insultar els Liberals i veu “ridícul” fer una reflexió del que ha canviat la darrera setmana amb la decisió dels britànics. Com a Podemos i als partits leninistes hi ha una línia de pensament(??) que tothom ha de seguir sense dir ni ase ni bèstia. El que diuen els francesos diputats godillots, que callen, executen les ordres i voten el que els hi diu el seu cap de files. 

Si alguna cosa ha deixat clara el resultat del referèndum és que la pertinença al club de la UE representa una cessió important de sobirania, un punt que fa ben poc negaven Ladislau Baró, Meritxell Mateu i dos consellers més de DA en un llarg i ben poc convincent article en un dels diaris de trinxera de DA. 

La diferència d’Andorra és que l’acord d’associació no ens obrirà cap porta per influir en les decisions de la UE com si que tenen –encara- els britànics. Els andorrans no elegirem cap membre del Parlament Europeu, ni participarem en la elaboració de les Directives i els Reglaments comunitaris, com no tenim tampoc res a dir sobre la composició del BCE malgrat l’Acord Monetari.        

Però també cal pensar que a Andorra hi ha prop d’un miler de residents amb passaport britànic i que les relacions de la plaça financera andorrana amb la City són molt importants i s’han de preservar, sigui el que sigui la futura relació entre el Regne Unit i la Unió Europea; que fan el ridícul els que neguen la realitat i volen seguir negociant a pinyó fix com si aquí no hagués passat res. 

I estan passant moltes coses a més de les conseqüències  polítiques del Brexit: la crisi dels refugiats, el tema –encara no resolt- de la quitança del deute grec, l’efecte econòmic de la decisió dels britànics sobre les economies més fràgils (endeutades) de la Unió Europea, entre elles l’espanyola, la incertesa sobre la formació del govern d’Espanya i un llarg etcètera. 

Tot això fa que es torni a parlar d’Europa a la carta i una Europa a dues velocitats. Uns països demanen menys rigideses, menys intervencionisme i uns altres volen més solidaritat, més convergència fiscal i social. Però això no importa a Saboya i les eminències de DA. 

I entre els andorrans, ningú no és capaç de verbalitzar la pregunta realment important: què passarà si, al maig de 2017, el pròxim Co-príncep es diu Marine?

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.