Hi ha gent que elabora un pa de pessic que sembla una promoció del Canal Cocina o una foto d'Instagram: alts, esponjosos, superlatius. Jo, en canvi, cada cop que n'intento fer un anoto un fracàs més a la meva vida. A mi em surten desconstruïts, però no a l'estil de Ferran Adrià, sinó al de Berlín després dels bombardejos de la II Guerra Mundial. A casa tinc dues mestres, tan expertes com intuïtives. Tot ho mesuren en grapats, ragets, punts de sucre, miquetes, ingredients que es posen a ull, i temps de cocció que es redueixen a "una estona".

Després d'invertir tres setmanes entre les vuit del vespre i l'hora en la qual apareix el ministre portaveu, he aconseguit transformar les proporcions en unes unitats de mesures occidentals. He optat per les receptes més senzilles, no aquelles on per fer un pastís o un pa de pessic cal un puré de dàtils, farina de cigrons, i fragància d'una banya d'unicorn verge de l'Himàlaia.

En això de la cuina estic més desactualitzat que el Windows 95. Progresso adequadament, és cert però ara que estava a punt de culminar la meva obra, m'he quedat sense farina. Després del paper de vàter i del lleixiu, ara ha estat el torn del desabastiment de la farina. Com jo, tothom s'ha llançat a fer pa de pessic. Hauré de preguntar a quant es canvia el paper higiènic per farina en el mercat negre. Ara he entès què van a fer els astronautes que aniran a explorar la lluna el 2024: van a buscar farina. Sense ella no podré fer el pa de pessic ni pa. Sort que en menys de 15 dies tornaré a menjar 'Bimbo sin corteza'