L’abús en línia s’ha convertit en una de les formes de violència més esteses i, alhora, més normalitzades del nostre temps. El que fa uns anys eren comentaris aïllats avui és una dinàmica constant en què l’odi, la difamació, la manipulació d’imatges o el dòxing —la difusió pública de dades personals amb voluntat d’intimidar— circulen amb una facilitat inquietant.

Les xarxes han accelerat la capacitat de fer mal: un missatge es multiplica en minuts, un rumor adquireix aparença de veritat i una agressió pot diluir-se sota el paraigua confortable de l’anonimat. L’espai digital —que hauria de ser un lloc de debat i convivència democràtica— es converteix massa sovint en un escenari on la vulnerabilitat es penalitza i l’agressor actua sense risc real. I cal dir-ho amb claredat: el problema no és l’eina, sinó la voluntat de fer mal.

En aquest context, la formació impulsada per la Unió Interparlamentària i eSafety sobre autodefensa digital, en la qual vaig poder participar, és alhora una resposta necessària i un símptoma preocupant. Les dades són eloqüents: més de la meitat de les dones parlamentàries europees —i fins al 76% en algunes regions— han patit violència en línia. L’odi no és neutral; sovint té gènere.

Les dones —especialment les joves que s’incorporen a la política— no són atacades per les seves idees, sinó per erosionar-ne la legitimitat, qüestionar-les en l’àmbit personal, sexualitzar-les o intimidar-les fins que decideixin retirar-se. Aquesta formació és imprescindible perquè proporciona eines per protegir-se i reduir riscos, però també evidencia una realitat incòmoda: hem assumit que és la víctima qui s’ha de preparar, en lloc de reforçar els mecanismes de prevenció i responsabilitat.

"Les xarxes han accelerat la capacitat de fer mal: un missatge es multiplica en minuts, un rumor adquireix aparença de veritat i una agressió pot diluir-se sota el paraigua confortable de l’anonimat."

La realitat andorrana encaixa en aquest patró global, amb un matís propi: aquí els atacs no provenen tant de moviments organitzats com d’una cultura d’anonimat arrelada en determinats espais digitals, especialment en els comentaris dels diaris en línia. En aquests entorns, qualsevol intervenció pública —política o no— pot desencadenar una allau de desqualificacions que sovint no guarden relació amb el contingut exposat.

No hi ha debat ni matís. Hi ha judicis sumaris, atacs personals i veredictes llançats sense responsabilitat. I en un país petit com Andorra, aquestes paraules tenen un impacte amplificat: circulen de pressa, generen percepcions distorsionades i poden afectar no només la persona assenyalada, sinó també el seu entorn professional i familiar.

Aquest fenomen no respon necessàriament a discrepàncies ideològiques reals. Sovint neix de la frustració, del ressentiment o de la comoditat d’opinar sense exposar-se. L’anonimat, que en altres contextos protegeix persones vulnerables, aquí es transforma massa sovint en una coartada per atacar sense conseqüències. El resultat és un clima digital tòxic que desincentiva la participació i empeny moltes persones —dones i homes— al silenci.

Andorra ha d’afrontar aquesta realitat amb maduresa. No es tracta només d’aprendre a defensar-nos individualment, sinó d’exigir un espai públic digital on el respecte i la responsabilitat siguin la norma. El debat democràtic es fonamenta en arguments, no en insults.

I només quan entenguem això podrem garantir que la participació en l’esfera pública, també en línia, no sigui un risc personal sinó un exercici legítim de llibertat i convivència.