Al final has acabat claudicant. Després de mesos i mesos fugint dels pneumòlegs que t’aconsellaven dormir amb un aparell per tractar l’apnea del son, ja n’ets un usuari. Sempre vas mantenir l’esperança que fos una cosa que recomanessin nou de cada deu metges, com els dentistes a l’anunci del dentifrici Colgate. Però al desè mai el vas trobar. Per això et vas rendir perquè un no pot estar escapant-se tota la vida com un lladre de bancs, com un John Dillinger en potència.

Dormies amb un roncs com els dels cérvols en època de zel i unes convulsions com les del vell Murin al llibre ‘La patrona’ de Dostoievski, cosa que va provocar l’arribada de l’aparell. Va ser com l’aparició d’un monòlit negre a ‘2001: Una odissea de l'espai’. Una capseta, un humidificador, un tub, i la màscara Hannibal Lecter. Un conjunt indestructible, capaç de sobreviure a un holocaust nuclear com les paneroles. Segur que si un dia una DANA inunda el pis, apareixerà un bomber dient: “Aquest aparell és l’únic que s’ha salvat de l’aiguat”.

“Ha acabat amb els sons profunds i ressonants com els dels dinosaures però també amb el romanticisme”

La màscara ha acabat amb els sons profunds i ressonants com els dels dinosaures però també amb el romanticisme. Ningú pot mantenir la dignitat quan la portes posada. Si un lladre entra a l’habitació fugirà cames ajudeu-me perquè en comptes d’un honorable ciutadà dormint la persona que hi ha al llit sembla el Rei Sol agonitzant. I a sobre, el pneumòleg va dir que la pressió positiva contínua de les vies aèries és per a sempre. Vaja, que s’hauria d’incloure en la declaració de béns i en el testament.

Això no era el que prometia el futur. Eren cotxes-avions, sabatilles que es cordaven soles, patinets voladors i microtelèfons inserits a l’orella. Però mai una mena de màscara com aquelles caretes de ferro amb forma d’animal que, a l’època de la Inquisició, imposaven als blasfems. No esperàvem que a l’era de la intel·ligència artificial hauríem d’anar amb unes corretges lligades al cap i a la cara. Però que la vida et dona sorpreses ho va cantar Rubén Blades fa anys i tu no ho has entès fins ara.