La nostàlgia musical ven i molt. Veure anunciat un concert, l’estiu passat de Duncan Dhu, Los Secretos i Hombres G és pensar en un ‘Matusalem Sound’ perquè aquells que eren joves als anys vuitanta del segle passat, ara semblen jubilats britànics de viatge a Benidorm. Anar al concert és exposar-te al fet que la màquina de tabac només distribueixi Celtas sense filtre, Broadway i L&M, que les begudes siguin Mirinda, Tab i Canada Dry i, pel que fa als alcohols, hagis d’escollir entre el Chartreuse, el Licor Carmelitano, el Calisay i l’Aromes de Montserrat mentre que a la farmaciola dels primers auxilis no hi faltaria l'Aigua del Carme, dotada de poderosos efectes calmants, antiespasmòdics,estimulants, carminatius (expulsió de gasos) i bactericides

Són retorns amb sabor d’Imserso, olor de naftalina i formol, amb gires que Hombres G han batejat com els millors anys de la nostra vida, quan van compondre ‘Venezia’, més o menys a la mateixa època que el navegant portuguès Vasco de Gama havia aconseguit vorejar la costa africana fins a arribar al cap de Bona Esperança.

“Està descrit que la nostàlgia és un mecanisme fal·laç i pueril”

Està descrit que la nostàlgia és un mecanisme fal·laç i pueril. L’ésser humà necessita mirar cap enrere per entendre el present i el futur. Espera amb passió el retorn d’un grup musical, s’acaba de comprar la remasterització de ‘Friends’ i prefereix un bar amb escuradents al terra que el nou gastrobar de fusió peruana-mediterrània-japonesa. La nostàlgia, que té els diumenges a la tarda el seu caldo de cultiu, és també una emoció. Una olor que agrada a tothom, i que serveix als publicistes i experts en màrqueting per vendre’ns una cosa que estava de moda fa quaranta anys o més.

Si hi ha un al·licient en aquests retorns és saber si les lletres seran políticament correctes. Perquè en els anys vuitanta, Hombres G a ‘Devuélveme a mi chica’ cantaven allò de “voy a vengarme de ese marica”. Sovint en els concerts, el cantant explica el significat d’alguna cançó. Que no els passi res als més joves que vagin als de Hombres G amb la història de ‘Marta tiene un marcapasos’.

Evidentment, la tal Marta té un marcapassos però que cobra vida pròpia. Fins aquí tot normal tenint en compte el que han viscut els joves d’avui. El que ja els sonarà més estrany és quan David Summers, el cantant, digui que es va inspirar en el marcapassos de l’aleshores presidenta del Partit Comunista d’Espanya, Dolores Ibarruri. Pensaran en una història de ciència ficció. Com la de l’extraterrestre sortint del cos de l’actor John Hurt a ‘Alien el vuitè passatger’. Que de fet també va ser font d’inspiració per a la cançó