Durant més d’una dècada hem assistit a un dels episodis més foscos, injustos i devastadors que es recorden en la història recent d’Andorra.

Milers d’articles, comentaris, filtracions i informacions han estat utilitzats per construir un relat únic: els afectats per BPA eren culpables. Se’ns va presentar davant l’opinió pública com a blanquejadors, col·laboradors de narcotraficants, membres d’organitzacions criminals i responsables de tots els mals imaginables. Durant anys, la presumpció d’innocència va desaparèixer. La condemna mediàtica va arribar molt abans que qualsevol resolució judicial.

La maquinària va ser implacable.

Més de deu mil articles ( 10.000  !!! ) van reproduir, amplificar o donar per certes acusacions que mai no van ser provades. Es van destruir reputacions, es van arruïnar trajectòries professionals i es va causar un dany irreparable a famílies senceres. Per a molts, els afectats van deixar de ser persones per convertir-se en objectius legítims d’una campanya de descrèdit sense precedents.

“La condemna mediàtica va arribar molt abans que qualsevol resolució judicial”

Tanmateix, mentre aquest relat era repetit una vegada i una altra, anaven apareixent fets que apuntaven en una direcció ben diferent.

Avui existeixen més d’un centenar ( 100 !!! )  de referències entre procediments judicials, declaracions, informes pericials, investigacions parlamentàries, testimonis públics i articles de premsa de primer nivell que descriuen o analitzen la participació d’autoritats andorranes i espanyoles en l’operació que va acabar amb BPA.

Les declaracions efectuades sota jurament, els documents incorporats als procediments judicials, les investigacions periodístiques i les revelacions conegudes durant els darrers anys dibuixen un escenari radicalment diferent del que durant tant de temps es va intentar imposar a la societat.

I aquí sorgeix la pregunta fonamental.

Com és possible que durant anys es publiquessin milers d’articles acusant els afectats de tota mena de delictes i, al mateix temps, amb prou feines s’investiguessin les evidències que apuntaven cap als qui podrien haver participat activament en l’operació que va provocar la intervenció de BPA?

Com és possible que aquells que van ser assenyalats públicament hagin hagut de suportar durant anys el pes d’una sospita permanent mentre les informacions relatives a l’origen de l’operació eren ignorades, minimitzades o directament silenciades?

“Les declaracions efectuades sota jurament, els documents incorporats als procediments judicials, les investigacions periodístiques i les revelacions conegudes durant els darrers anys dibuixen un escenari radicalment diferent del que durant tant de temps es va intentar imposar a la societat”

La veritable mesura d’un Estat de dret no es troba en la seva capacitat per acusar, sinó en la seva capacitat per investigar amb la mateixa intensitat totes les hipòtesis, fins i tot aquelles que resulten incòmodes per al poder.

El que ha succeït amb BPA deixa una reflexió inquietant. Durant anys es va destinar una enorme energia a perseguir una determinada versió dels fets. Quan van començar a aparèixer proves que qüestionaven aquesta versió, l’interès per investigar-les va semblar disminuir de manera proporcional.

La història demostra que la veritat es pot retardar, però rarament desapareix. I com més temps s’intenta ocultar, més preguntes genera.

Potser l’aspecte més dolorós de tot aquest procés no és únicament el dany econòmic o jurídic causat als afectats. El que és realment greu és haver intentat convèncer tota una societat que determinades persones eren culpables abans fins i tot que els fets fossin examinats en tota la seva complexitat.

Quan un relat s’imposa per damunt de la recerca sincera de la veritat, la justícia corre el risc de convertir-se en una eina al servei d’una narrativa.

I quan això succeeix, la MALDAT arriba a la seva màxima expressió: no només es perjudica les persones afectades, sinó que s’erosiona la confiança de tota una societat en les seves institucions.

La pregunta ja no és què va passar amb BPA.

La pregunta és quant de temps més es podrà ignorar tot allò que s’ha conegut després.