Déu potser escriu amb línies tortes segons la ersió de Torcuato Luca de Tena, però cada cop són més polítics de dretes i d’extrema dreta que també ho fan. Inventen malalties i trastorns;  que si prendre paracetamol durant l’embaràs provoca autisme en el nadó i es refereixen a una síndrome postavortament que no té cap evidència científica. I la Conferència Episcopal Espanyola aplaudeix, com possessa, aquesta darrera bajanada.

Els de Vox criden a una reconquesta com la del Cid, ídol de la generació literària del 98, la que plorava desconsoladament la pèrdua de Cuba, el paladí de l’Espanya eterna anhelada per don Ramón, el Menéndez Pidal, que va consagrar la seva vida a glorificar el personatge fins a convertir-lo en mite carpetovetònic de capçalera, símbol del supremacisme castellà. Els malvats, sanguinaris i perversos invasors, però, són ara una pobra gent que viu molt malament, que té problemes per arribar a finals de mes i que intenta guanyar un sou amb treballs penosos.

“És com si Fernando Esteso volgués assaltar el castell de Gormaz disfressat d’Arnold Schwarzenegger”

Quan hi ha una convenció de vociferants -personatges de Vox- a Madrid cal pensar sempre en la cançó ‘Bandiera bianca’ de Franco Battiato perquè “encara que porteu perfums i desodorants, sou arenes movedisses, sempre cap avall”. El líder de la formació es vesteix amb una camisa dues talles més petita per marcar pectorals, es posa a la cara unes gotetes de Floid, líquid ataronjat que et revifa de cop gràcies al seu component de ‘mentolado vigoroso’, i es frega la barba amb oli, com per voler assemblar-se al Gerard Butler de ‘300’ però no l’acompanya un currículum de pa sucat amb oli.

És com si Fernando Esteso volgués assaltar el castell de Gormaz disfressat d’Arnold Schwarzenegger o de Rocky Balboa. En això el president argentí, Jorge Milei li porta avantatge. Juga la carta de la bogeria i li surt molt bé. Tant que si mai volen fer una nova versió d’'El resplandor’ ja tenim el substitut de Jack Nicholson.