Al BOPA del 16 de juliol del 2025 es va publicar el Decret dels Coprínceps del 10-7-2025 d’una disposició de gràcia, materialitzada a través d’un indult, i en virtut de la prerrogativa que els atorga l’article 46.1. a) de la Constitució, i per commemorar l’inici de les funcions del nou Copríncep d’Andorra, així com la pròxima trobada entre els caps d’estat.

L’indult objecte d’aquesta mesura de gràcia és parcial i redueix en sis mesos determinats delictes (es fa una referència expressa dels delictes no indultats: delictes contra la Constitució, contra la vida, contra la llibertat, contra els agents de l’ordre o els penitenciaris, tràfic de drogues, terrorisme, blanqueig de capitals...). Té una limitació temporal, ja que únicament és aplicable a delictes comesos (encara que no hi hagi sentència ferma, o que no hagin sigut encara jutjats) abans del 26 de juny del 2025 i no afecta la responsabilitat civil; a més, per a la seva aplicació i interpretació seran competents els Tribunals penals andorrans.

Dit això, en especial sobre la interpretació, és on sorgeixen tres qüestions que tenen certa dificultat i que es troben incloses dins l’article 3 del Decret, referides a les persones excloses del benefici decretat en l’article primer.

L’indult objecte d’aquesta mesura de gràcia és parcial i redueix en sis mesos determinats delictes; té, a més, una limitació temporal, ja que únicament és aplicable a delictes comesos abans del 26 de juny del 2025 i no afecta la responsabilitat civil

La primera, referida “als presos que en el curs de llur privació de llibertat hagin observat mala conducta habitual”, això és una imposició d’una condició basada en la conducta de la persona i, per tant, vincula l’indult a la bona conducta del reclús (que no al condemnat en rebel·lia), però no estableix com ni qui valora aquesta conducta. Tampoc s’exigeix la comissió d’infraccions disciplinàries greus, sinó una “mala conducta habitual”, un terme imprecís i indeterminat. No es pot oblidar que la conducta penitenciària és una competència administrativa del ministeri de Justícia i està regulat al Reglament, del 29 d’octubre de 2008, del règim disciplinari dels centres penitenciaris, i que les sancions disciplinàries s’han d’imposar després d’un procediment que regula l’article 11 i següents de l’esmentat reglament. Per tant, tan sols es podrà tenir en compte la mala conducta quan hi hagi una resolució administrativa ferma dictada abans del 26 de juliol de 2025 per poder aplicar aquesta excepció a la persona condemnada que, hipotèticament, pugui, en principi, reunir els requisits per gaudir de l’indult, ja que, en cas contrari, es podria vulnerar el principi de legalitat penal, de seguretat jurídica, i es podria fer una delegació, ‘de facto’, del poder judicial a l’executiu o a l’administració penitenciària per la interpretació del concepte de “mala conducta habitual”.

La segona, l’exclusió dels “delinqüents habituals” del benefici de l’indult. Aquest terme (delinqüents habituals) no està definit amb precisió al Decret de l’indult, la qual cosa comporta la següent qüestió: quin nombre de condemnes implica l’habitualitat; quins tipus de delictes han de ser; en quin termini de temps s’han de calcular els delictes habituals. A més, el concepte de “delinqüents habituals” no està definit al Codi Penal andorrà; tot i que l’article 30.7 parla dels “reincidents”, aquest és un concepte diferent de “delinqüent habitual”, que encara que la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans accepta aquesta distinció, exigeix que la categoria de “delinqüent habitual” ha de ser clara, estar definida per la llei i ser objecte de control judicial, i si se’n fa ús com a base per negar drets o beneficis, ha d’estar formalment declarada (per exemple: sentència que qualifiqui al condemnat com a tal). Per tant, ser delinqüent habitual implica una conducta reiterada i perillosa per a la qual es requereix una base legal específica i una declaració judicial clara.

Per acabar, i breument, la tercera: el supòsit de rebel·lia. El precitat article 3.2 del Decret d’indult estableix: “Els inculpats condemnats en rebel·lia, excepte si compareixen dins dels seixanta dies naturals immediats a la notificació de la sentència”. L’indult no forma part del procés penal en sentit estricte, però si l’accés a l’indult es denega pel sol fet de no haver-se presentat davant al tribunal, sense tenir en compte les circumstàncies del cas ni la possibilitat efectiva de defensa i, a més, no s’hi ofereix una via per revisar la condemna o reobrir el procés, es pot vulnerar l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans, tenint en compte que l’exigència de la compareixença en el termini de 60 dies per a l’accés a l’indult és legítima si el condemnat va tenir coneixement real de la condemna i té la possibilitat efectiva de reobertura o revisió del procés. Però podria ser contrària a la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans si no es garanteix un dret real de defensa i el condemnat no va tenir accés efectiu al procés.