Els coprínceps són una institució sorgida dels Pareatges i de la seva evolució històrica, segons Nemesi Marqués i Oste (‘Les institucions públiques del Principat’. Universitat d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, juny 2005, pàg. 183), diu: “A més de la referència als Pariatges del segle XIII i a llur evolució històrica, cal remarcar que el text constitucional comporta la recepció dels principis fonamentals que han regulat tradicionalment la institució bicèfala del cap de l’Estat, “conjunta i indivisa” (“simul et comuniter”), en expressió del Pariatge de 1278, així com la vinculació “personal i exclusiva” a la qualitat de bisbe d’Urgell i de president de la República Francesa, respectivament”. Per aquest motiu, el coprincipat parlamentari d’Andorra és un sistema d’estat únic que combina característiques d’un parlament amb la coprincipalitat, una forma de cap d’estat compartida per dues autoritats. La particularitat principal és que dos coprínceps exerceixen, conjuntament, la funció de cap d’estat.

Segons Jordi Robinat (‘El Copríncep Episcopal i la Constitució Andorrana de 1993’), el síndic general, en la presentació de projecte de constitució al poble andorrà, en referir-se a la institució dels coprínceps, manifestà al següent: “El projecte de Constitució tenia un gran repte: com integrar els Coprínceps en el futur ordenament constitucional conciliant el gran pes d’aquesta institució en la tradició andorrana multisecular amb la necessària revisió de les seves prerrogatives tradicionals en favor de la separació de poders. La voluntat unànime de la Comissió tripartida ha volgut en tot moment preservar la institució dels Coprínceps com caps d’Estat indivís. Els andorrans més que ningú saben el paper important que als Coprínceps han jugat en la nostra pervivència com país i com a poble”. Amb aquesta fórmula (coprincipat) els redactors de la Constitució volgueren eludir deliberadament les categories doctrinals de la forma d’Estat i de la forma de govern perquè a la dificultat de llur conceptualització doctrinal s’afegiria la provinent de la peculiaritat andorrana del coprincipat (Nemesi Marqués i Oste. ‘Les Institucions públiques del Principat’. Universitat d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, juny 2005, pàg. 144).

“Des del meu punt de vista jurídic, els coprínceps, en el moment d’accedir al càrrec no juren i prometen complir el text complet de la Constitució, sinó únicament, exercir les seves funcions d’acord amb la Constitució”

Dit això, exercir les funcions de cap d’Estat d’acord amb la mateixa Constitució significa exercir els deures i les atribucions que la constitució assigna al cap d’Estat, respectant els límits i els principis que s’hi estableix, com és obvi, els dos caps d’Estat han de jurar o prometre el càrrec davant del poder que representi la sobirania popular, és a dir, davant del Ple del Consell General com l’òrgan suprem i en sessió tradicional i com un acte oficial (art. 4 Llei de protocol i cerimonial), i per aquest motiu, la constitució (art. 43.2) diu que cadascun d’ells jura o promet exercir les seves funcions d’acord amb la constitució. Encara que no està regulada la forma o cerimònia de jurament o promesa pel reglament del Consell General ni en la Llei de protocol i cerimonial, ni en el reglament que s’hauria d’haver desenvolupat d’acord amb aquesta llei de protocol, entenc que, el lloc deurà ser dins d’un dels edificis d’ús del Consell General (art. 16 Llei de protocol i cerimonial).

A la pràctica, el compliment d’aquest article (art. 43.2 CA) s’ha adaptat a la naturalesa particular i dual del coprincipat, i a la condició automàtica del càrrec. Quan el president francès, com Macron, va prendre possessió a França, no va haver-hi una cerimònia pública addicional a Andorra. No obstant això, s’interpreta que, amb l’acceptació de la presidència francesa, s’activa el càrrec de copríncep, i en els dies posteriors es remet una comunicació oficial al govern andorrà en què promet o jura complir les seves funcions constitucionals, complint, així, allò que exigeix l’article 43.2. Quan un nou bisbe d’Urgell és nomenat i consagrat, sí que sol fer una visita institucional a Andorra, on, en una cerimònia oficial, pronuncia el jurament d’exercir el càrrec de copríncep d’acord amb la Constitució andorrana. Això es va fer, per exemple, amb Joan-Enric Vives el 2003, que va pronunciar aquest jurament en presència d’autoritats andorranes. A la pràctica, el compliment d’aquest article s’ha adaptat a la naturalesa particular i dual del coprincipat i a la condició automàtica del càrrec.

El dilema que em plantejo, però, implica si l’acte de jurament o promesa inclou a tota la constitució, o solament, i com diu el precepte abans esmentat, les seves funcions constitucionals, tenint en compte que la Llei de la nacionalitat dicta en l’article 14 que els coprínceps no figuren entre les persones que adquireixen la nacionalitat pel temps que exerceixen les seves funcions. Per tant, des del meu punt de vista jurídic, els coprínceps, en el moment d’accedir al càrrec no juren i prometen complir el text complet de la Constitució, sinó únicament, exercir les seves funcions d’acord amb la Constitució.