Últimament, tinc la sensació que als joves se’ns demana molt, però se’ns en dona poc. Ens diuen que estudiem, que ens esforcem, que treballem, i és ben cert. Tot i això, construir un projecte de vida propi continua sent complicat i, en molts casos, sembla que cada vegada ho és més.

El tema de l’habitatge és un dels grans problemes. No és només que sigui car, és que sovint queda lluny del que pot assumir una persona jove. Si a això hi sumes sous baixos o feines poc estables, independitzar-se es fa molt difícil.

"Em preocupa que sovint es parli dels joves sense escoltar-nos prou. Es prenen decisions que ens afecten directament, però no sempre es té en compte la nostra opinió o la nostra realitat."

Però això no és només una qüestió econòmica. També té un impacte directe en com ens sentim i en com vivim aquesta etapa. Genera frustració, estrès i una sensació constant d’estar encallat, de fer esforços que no acaben de tenir recompensa. I és trist veure com hi ha joves que, davant d’aquest escenari, acaben marxant perquè aquí no troben oportunitats reals.

També em preocupa que sovint es parli dels joves sense escoltar-nos prou. Es prenen decisions que ens afecten directament, però no sempre es té en compte la nostra opinió o la nostra realitat. I crec que això és un error, perquè ningú entén millor aquesta situació que qui la viu cada dia. Per això és important que hi hagi espais on se’ns escolti de veritat.

Crec que no estem demanant res exagerat. No es tracta de grans privilegis, sinó de poder viure amb unes condicions dignes, tenir oportunitats reals i no sentir que el futur és una cosa que només està a l’abast d’uns quants. Poder imaginar un futur aquí sense que sembli fora del nostre abast.

Perquè al final no volem només sobreviure. Volem viure dignament, construir el nostre camí i sentir que tenim un lloc aquí.