En l’era de la revolució tecnològica, la comparativa entre el cervell humà i les ’ ha esdevingut un tema de fascinació i intens debat. Amb l’avanç constant de la intel·ligència artificial i el desenvolupament de supercomputadores cada vegada més potents, sorgeix la pregunta: Poden aquestes màquines arribar a igualar o fins i tot superar les capacitats úniques del cervell humà?

La capacitat de càlcul brut és sovint el primer punt de comparació. Prenguem com a exemple algunes de les supercomputadores més potents del món, com Fugaku al Japó i Summit als Estats Units, capaces de realitzar fins a 5,4 i 2,4 quatrillons d’operacions per segon, respectivament. En contrast, les estimacions per al cervell humà suggereixen una capacitat d’entorn de 10^16 operacions per segon. Si bé aquests números poden semblar posar les supercomputadores en avantatge, la realitat és molt més complexa.

El cervell humà, amb els seus aproximadament 86 mil milions de neurones, destaca per la seva inigualable eficiència energètica, consumint només al voltant de 20 vats, una fracció del que requereixen les supercomputadores i més les computadoers cuàntiques. A més, la flexibilitat, adaptabilitat, i capacitat d’aprenentatge del cervell són, fins ara, insuperables per qualsevol màquina.

La creativitat, el reconeixement de patrons i la interacció social són altres àmbits on el cervell humà supera clarament les màquines. Encara que les supercomputadores poden excavar dades i processar informació a velocitats impressionants, manquen de la capacitat d’adaptar-se a noves situacions, aprendre amb la mateixa eficiència i flexibilitat, i sobretot, comprendre i generar noves idees de manera creativa.

“Les infraestructures massives necessàries per desenvolupar i mantenir sistemes d’IA avançats requereixen grans quantitats d’energia, posant pressió addicional sobre els recursos naturals i augmentant l’empremta de carboni global”

Una comparativa més holística, que inclogui dimensions com la eficiència energètica, flexibilitat, reconeixement de patrons, creativitat, i capacitat d’aprenentatge, mostra que, tot i els avenços tecnològics, el cervell humà manté una posició privilegiada. Les puntuacions qualitatives assignades a aquestes dimensions revelen que, en molts aspectes, les màquines encara estan lluny d’igualar la complexitat i l’eficiència del processament humà.

Aquesta no és simplement una qüestió de capacitat de càlcul. És una qüestió d’intel·ligència en el seu sentit més ampli, que inclou la creativitat, l’empatia, la comprensió contextual i la capacitat d’interacció social. En aquestes àrees, el cervell humà segueix sent, de moment, insuperable.

Mentre celebrem els avenços tecnològics i reconeixem les increïbles capacitats de les supercomputadores, també és crucial reconèixer i valorar la singularitat de la intel·ligència humana. La complementarietat entre la capacitat humana i la potència de les màquines obre un ventall d’oportunitats per al progrés i la innovació, però sempre amb l’admiració pel més sofisticat dels sistemes: el cervell humà.

Enfront de l’irrupció de la intel·ligència artificial en la nostra vida quotidiana i en el món laboral, els països adopten postures diferents basades en les seves visions estratègiques, culturals i econòmiques. Als Estats Units, el desenvolupament de la IA està fortament influenciat per l’interès econòmic i el benefici empresarial, amb grans corporacions com Amazon i Microsoft col·laborant estretament amb el govern, especialment en àrees com la defensa. En contrast, la UE ha adoptat una postura més reguladora, amb l’aprovació de la primera llei de ’·ligència artificial del món, que busca establir un marc per a l’ús ètic i responsable de la IA, incloent salvaguardes estrictes al voltant de la vigilància biomètrica i els sistemes de IA generativa com ChatGPT​​​

Xina, d’altra banda, ha implementat una estratègia coordinada que fusiona polítiques governamentals, aplicacions industrials i investigació, amb l’objectiu de convertir-se en líder mundial en IA al 2030. Aquesta estratègia no només busca el creixement econòmic, sinó també el reforçament del control estatal, fent servir sistemes d’IA per a la vigilància i/o la repressió de la dissidència. La IA, per tant, s’ha convertit en una eina per augmentar el poder dels règims autoritaris, com assenyala Raj Reddy, premiat amb el Turing, i Ramón López de Mántaras, director de l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial del CSIC. ​

Aquestes postures geopolítiques reflecteixen una tensió entre la promoció de la innovació i la necessitat de salvaguardar els drets i llibertats individuals. Mentre que les grans empreses tecnològiques als EUA i Xina veuen la IA com una gran oportunitat, Europa sembla enfrontar-se a la IA amb una perspectiva més cautelosa i reguladora.

Un aspecte que sovint queda fora del debat és el cost ambiental de la tecnologia d’IA, especialment en termes de consum d’electricitat. Les infraestructures massives necessàries per desenvolupar i mantenir sistemes d’IA avançats requereixen grans quantitats d’energia, posant pressió addicional sobre els recursos naturals i augmentant l’empremta de carboni global. Aquesta preocupació pel cost ambiental és crucial per assegurar que el desenvolupament de la IA sigui sostenible a llarg termini.