L’habitatge s’ha convertit, amb tota la raó, en una de les principals preocupacions de la societat andorrana. I davant d’aquesta preocupació, la política té dues opcions: fer soroll o fer feina. Jo soc partidari de la segona.

Andorra necessita ampliar el seu parc públic d’habitatge. No perquè l’Estat hagi de substituir el sector privat, sinó perquè un país responsable ha de disposar d’eines per donar resposta a les persones i famílies que, tot i treballar i contribuir a la nostra societat, tenen dificultats per accedir a un habitatge a un preu assumible.

Cal entendre, però, que no estem davant d’un problema exclusivament andorrà. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un repte estructural a bona part de les grans ciutats i àrees urbanes europees, on l’augment de la demanda, la manca d’oferta suficient i l’increment dels costos han fet créixer la pressió sobre els lloguers. Andorra té les seves particularitats, especialment per les seves dimensions i limitacions territorials, però no viu al marge d’aquesta realitat.

També hem de ser honestos: en matèria de parc públic d’habitatge vam començar tard. Durant massa temps no es va donar a aquesta qüestió la prioritat que mereixia. Però també seria injust negar que durant els darrers anys s’ha fet un esforç important per recuperar aquest temps perdut. S’han posat en marxa projectes, s’ha ampliat el parc i s’han creat eines que abans no teníem.

Ara toca continuar avançant i, sobretot, accelerar.

Si aquesta legislatura acaba amb prop de 650 habitatges integrats al parc públic, haurem fet un pas molt important. Però considero que no ens hem de conformar aquí. En una Andorra que ja supera els 90.000 habitants, és raonable plantejar- nos un objectiu de país d’arribar progressivament als 1.000 habitatges públics.

Aquesta legislatura també ha posat les bases per ordenar i moderar el creixement de la població, perquè Andorra no pot créixer indefinidament sense tenir en compte la capacitat del territori, les infraestructures, els serveis públics i, evidentment, l’accés a l’habitatge.

Però també hem de ser conscients que l’habitatge i el creixement demogràfic estan estretament relacionats. Aquesta legislatura també ha posat les bases per ordenar i moderar el creixement de la població, perquè Andorra no pot créixer indefinidament sense tenir en compte la capacitat del territori, les infraestructures, els serveis públics i, evidentment, l’accés a l’habitatge. Fer sostenible el creixement demogràfic també és una política d’habitatge. Si aconseguim equilibrar millor el creixement de la població amb la capacitat real del país per absorbir-lo, també reduirem progressivament una part de la pressió sobre el mercat residencial.

Ara bé, mentre aquest parc es construeix, hi ha famílies que necessiten una resposta avui. Per això considero important el programa d’ajudes econòmiques de 6 milions d’euros que el Govern presenta aquesta setmana, destinat a les persones que destinen més del 30% dels seus ingressos a l’habitatge i que fa més de 15 anys que resideixen al país.

Aquesta mena d’ajudes no poden substituir una política estructural d’habitatge, però sí que poden donar oxigen a qui avui ho necessita mentre el parc públic encara és insuficient. I són especialment oportunes en un moment en què la descongelació de bona part dels lloguers pot incrementar la pressió sobre moltes llars.

També hem de mirar què fan els nostres veïns i altres petits estats europeus. Luxemburg, Mònaco o Liechtenstein han desenvolupat models diferents, condicionats per les seves realitats. Andorra ha de trobar el seu propi model, adaptat a les seves dimensions, al seu territori i a la seva economia.

I aquesta aposta no pot convertir-se en una excusa per demonitzar els propietaris, els promotors o la iniciativa privada. Sense sector privat no hi haurà prou oferta, i sense més oferta serà molt difícil resoldre estructuralment el problema de l’habitatge.

Necessitem un sector públic que planifiqui, faciliti, inverteixi i posi patrimoni al servei de l’interès general, però també unes regles clares i estables que permetin al sector privat construir, rehabilitar i invertir.

650 habitatges no haurien de ser el final, sinó un punt d’inflexió. El repte és arribar als 1.000, ajudar les famílies que avui ho necessiten i, alhora, aconseguir que creixi l’oferta privada.

Perquè els ciutadans no ens demanen qui té el millor eslògan. Ens demanen habitatges. I és aquí on hem de posar tots els esforços.