Com gairebé tothom coneix, el saig és un professional del dret que, investit de funció pública, té autoritat per tramitar l’execució forçosa de determinades resolucions judicials civils, arbitrals i d’actes administratius, entre altres funcions. L’objecte d’aquest article el centraré en l’execució forçosa de resolucions judicials civils, és a dir, les dictades pels Batlles i Tribunals Andorrans.

La figura del saig, malgrat tenir una tradició històrica -sembla que els batles van succeir els saigs- és, actualment, de creació legislativa moderna, ja que la seva figura va néixer per la Llei 43/2014, del 18 de desembre, del saig, encara que amb posteriors modificacions d’aquesta llei, avui la regula la Llei 18/2023, del text. A l’exposició de motius de la primera llei conté el motiu principal de la creació d’aquesta figura en dir “que la competència exclusiva per executar i fer complir les decisions judicials, no permet donar una resposta satisfactòria a la problemàtica derivada del nombre cada cop més important de resolucions judicials i administratives i d’actes administratius que requereixen, per poder ser executats per la via forçosa, la tutela jurisdiccional”. Encara que la funció jurisdiccional de l’execució forçosa de les sentències civils, avui dia, és una competència jurisdiccional, el legislador, per descongestionar la batllia i els tribunals, va crear la figura del saig per intentar solucionar aquest problema i, per tant, es pot afirmar que va privatitzar una funció essencial dels òrgans jurisdiccionals, és a dir, l’execució de les seves pròpies resolucions. A títol d’exemple, el legislador podria haver optat per un servei comú d’execucions de la mateixa batllia com passa a països del nostre entorn, i així evitar el cost als ciutadans que comporta l’execució per la via del saig.

Des del meu punt de vista l’execució forçosa de les resolucions judicials civils és un vessant del dret fonamental d’accés a la jurisdicció que reconeix l’article 10 de la Constitució d’Andorra i, per això, el legislador de 1993, quan va aprovar la primera Llei quilificada de la justícia, a l’article 9.1 va establir que: "Els Batlles i Tribunals, de conformitat amb els principis recollits a l’article 10 de la Constitució, hauran de resoldre sempre sobre les pretensions que els siguin formulades i només podran desestimar-los per motius formals si el defecte és inesmenable. D’igual manera hauran d’executar i fer complir les decisions judicials". Aquest precepte, que interpreta l’article 10 de la Constitució, va estar vigent fins a la publicació de la Llei 43/2014, del 18 de desembre, del saig que, en la seva Disposició final primera, el nou legislador va reinterpretar l’article 10 de la Constitució i el precitat article 9.1 de la Llei qualificada de la Justícia, va ser modificat i va afegir, en el seu apartat final, al següent: "Els batlles i tribunals, de conformitat amb els principis de l’article 10 de la Constitució, han de resoldre sempre sobre les pretensions que els siguin formulades i només poden desestimar-los per motius formals si el defecte no és esmenable. Igualment, han d’executar i fer complir les decisions judicials en els casos que ho estableixin les lleis".

“El disseny del nou sistema d’execució mitjançant el saig, tal com ha estat concebut, suposa una alteració substancial del model jurisdiccional tradicional, i compromet seriosament l’exigència del dret a la jurisdicció, la independència de la justícia i l’eficàcia real de les resolucions judicials”

És a dir, el legislador de 2014 per poder encaixar la figura del saig dintre de l’ordenament jurídic andorrà, va reinterpretar, en contra dels seus propis actes anteriors, l’article 10 de la Constitució, per facilitar l’encaix constitucional de l’execució de resolucions civils en la nova figura del saig, per tant, es pot dir que va privatitzar una part de la funció, exclusiva i excloent, de la jurisdicció com és el procés d’execució civil i, per tant, des d’aquesta òptica, i a mi modest punt de vista, la figura del saig va néixer amb una patologia o vici de constitucionalitat, encara que el legislador mantingui que, l’execució en la figura del saig és una delegació de competències, ja que la potestat jurisdiccional és indelegable i atribuïda, exclusivament, als Batlles i Magistrats com així es desprèn dels articles 2 i 39 Llei qualificada de la Justícia, i resulta jurídicament discutible que el legislador afirmi inicialment que l’exercici de la potestat executiva forma part de la funció jurisdiccional, i posteriorment reconfiguri aquesta atribució per raons d’eficiència organitzativa. La protecció del dret fonamental a la jurisdicció no pot dependre de criteris conjunturals de gestió.

Tot i que l’objectiu de modernitzar i descarregar els tribunals es pugui considerar legítim, el disseny del nou sistema d’execució mitjançant el saig, tal com ha estat concebut, suposa una alteració substancial del model jurisdiccional tradicional, i compromet seriosament l’exigència del dret a la jurisdicció, la independència de la justícia i l’eficàcia real de les resolucions judicials.

Finalment, al sistema processal andorrà, determinades actuacions d’execució de resolucions judicials fermes -com l’admissió de la sol·licitud d’execució- és realitzada directament pel saig, sense intervenció prèvia de l’òrgan jurisdiccional que va dictar la resolució que es pretén executar. Tot i que es reconeix formalment la possibilitat de recórrer d’aquesta decisió davant del tribunal que va dictar la resolució de fons, l’inici de l’execució es produeix sense cap control judicial previ, automàtic ni immediat. Aquesta configuració planteja dubtes de compatibilitat seriosos amb l’article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans, en la seva dimensió de dret a l’execució efectiva de les sentències, tal com ha estat interpretat pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Per tant, la solució a tots aquests dubtes jurídics, i que podrien tenir en compte el legislador per a una reforma legal, consistiria que la resolució que dona principi al procés d’execució sigui dictada pel tribunal competent, i que el saig actués com a òrgan executor material i d’ordenació del procés realitzant els actes de constrenyiment i diligències necessàries per assolir la finalitat del procés d’execució.