Els de l’ONU són uns inconscients. Decretar el proper 20 de març com el Dia de la Felicitat és obrir la veda perquè els nostres ordinadors s’omplin de frases de Paulo Coelho, cares somrients i articles farcits de collonades en els quals ens donen les claus per a tenir una vida plena sense haver de ser un representant diplomàtic transfronterer. O que ens regalin una tassa amb un missatge motivador: si hem de passar la resta dels nostres matins prenent-nos el cafè amb llet en un recipient on posa “Persegueix el teus somnis, ells saben el camí”, és per començar a esmorzar dits de mono fregits com fan a Indonèsia.

Cal ser feliç. És quasi un imperatiu legal o, més aviat, editorial: només cal mirar a qualsevol llibreria (les que encara queden en vida) i comprovarem que hi ha receptes per a tot. Però quan comprem el llibre també caldrà fer-nos amb unes xurriaques, que les necessitarem per a flagel·lar-vos com el monjo Silas a ‘El codi Da Vinci’ en veure que nosaltres tenim la culpa que la nostra vida sigui una porqueria per no ser uns emprenedors, per no sortir tots els dies al carrer amb un somriure, per no transformar una crisi en una oportunitat, per no aprendre de les nostres errades i per deixar que altres es mengin el nostre formatge. Nosaltres som culpables per no ser feliços. I si després de llegir el llibre o els llibres continuem sense ser-ho és que a més, nosaltres som uns ximplets de traca i mocador.

“L’obsessió per ser feliç supera la de King África per aprimar-se”

Però és que l’obsessió per ser feliç supera la de King África per aprimar-se. Sort que amb Instagram, si no aconsegueixes estar cofoi pots, almenys, semblar-ho. Pengem fotos de peus a la platja, de viatges, de núvols i de gatets badallant, i ja aparentem estar més contents que el Vin Diesel de ‘Fast and Furious’ al campionat d’Arkansas d’hamburgueses de dos quilos.

I a força de fer-ho veure, potser ens acabem creient que la felicitat segons Groucho Marx, està feta de petites coses: una petita fortuna, un petit habitatge (a les torres d’Escaldes-Engordany), un petit iot. Però a vegades la felicitat també està feta de pastilles amb inhibidors de la recaptació de la serotonina i de la noradrenalina. Es diuen antidepressius i es dediquen a calmar el bitxo que portem a l’interior i que ens impedeix ser feliços. Als altres, als bitxos de fora, que cada cop són més, ja ens hi enfrontem nosaltres.