D’on surt l’interès per aquesta recerca?
Començo aquesta tesi sobre l’ensenyament de les llengües amb un enfocament inicial més aviat didàctic, centrat en com s’ensenyen a França i en què està passant realment a les aules: els alumnes hi dediquen vuit anys a estudiar castellà, anglès o qualsevol altra llengua i, tanmateix, sovint són incapaços de parlar-la amb fluïdesa. Aquest punt de partida, però, no acabava de resultar prou interessant, sobretot perquè no tenia manera de demostrar-lo amb prou solidesa. A partir d’aquí, em vaig adonar que era més rellevant orientar la recerca cap a com les institucions parlen de l’ensenyament de llengües i com, en realitat, s’hi obre un abisme entre aquest discurs i la meva experiència com a docent. Els textos institucionals projecten una visió molt ideal -potser no ben bé edulcorada, però sí molt polida- del que hauria de ser l’aprenentatge lingüístic. En canvi, la pràctica quotidiana és molt més complexa, plena de matisos, d’hegemonies i de jerarquies. Sovint es presenta com si les llengües es relacionessin de manera horitzontal, però, en realitat, hi ha una vinculació clara entre llengua i poder.
En què se centra exactament la teva tesi?
La tesi és, en essència, tècnica i se centra en la relació entre llengua i poder a través del discurs institucional. L’analitzo des de tres vessants. El primer és el Consell d’Europa, que és el que vaig presentar l’altre dia a la Universitat d’Andorra. En aquesta part treballo el concepte de “fórmules”, que són expressions que orienten el discurs cap a una mateixa direcció. Són construccions políticament correctes i altament eficaces, com ara “desenvolupament sostenible” -quan el desenvolupament, per definició, per ni no pot ser sostenible- o “democràcia participativa”, ja que la democràcia, en si mateixa, ja hauria de ser participativa. Així, analitzo què passa en aquesta societat perquè necessitem aquestes fórmules de consens, que projecten la idea que avancem tots en una mateixa direcció i que funcionen molt bé, però, en la pràctica, generen interrogants. Per exemple, quan se’m diu que he d’aplicar l’educació plurilingüe i intercultural, què vol dir exactament? Que els meus estudiants han de dominar 35 llengües quan entren a l’aula? Aquestes fórmules estan molt ben construïdes i tenen un gran pes institucional, però, en aplicar-les, poden esdevenir instruments al servei d’altres polítiques, com les migratòries, tal com han assenyalat tant universitats com analistes externs a les institucions. També estudio com es transformen les llengües en el Marc Europeu comú de referència que estableix nivells com l’A1, A2, etc., i sembla que ofereixi una solució clara sobre com aprendre llengües. Però potser caldria contextualitzar conceptes com “llengua estrangera”, amb una nota al peu que digui ‘Atenció, perquè “estrangera” està lligat a polítiques migratòries’.
Clar.
Aquests instruments no són pas negatius, però tampoc crec que siguin cap solució definitiva. Tenen utilitat -per exemple, permeten acreditar un nivell de llengua quan arribes a un país i faciliten l’accés al mercat laboral-, però també comporten riscos. Entre aquests, el de caure en lògiques pròpies de les polítiques migratòries i el de tractar les llengües com si fossin homogènies, quan en realitat no ho són. Llengües com el castellà, el francès o el català presenten una gran diversitat de variants, que sovint queden invisibilitzades. I això és precisament el que aquests marcs d’avaluació no permeten recollir. Al capdavall, continuen sent eines que tendeixen a reduir-ho tot a la llengua, i cal ser conscients també de les relacions de dominació que s’hi inscriuen. En aquest sentit, la filòsofa catalana Laura Llevadot ho expressa amb encert quan afirma que “hem de ser capaços de trair la nostra llengua”, però sempre des de la consciència del lloc des d’on parlem. Per exemple, quan decideixo exercir com a professora de castellà o de francès, d’alguna manera estic traint la meva llengua, el català, i n’he de ser conscient. De la mateixa manera, sovint dic als meus estudiants que quan entren a l’aula i els ensenyo una varietat estàndard, com l’espanyol peninsular, i els dic que la paraula francesa pêche cal traduir “melocotón” i no cap altra opció, estan silenciant les veus i les variants de la resta de territoris hispanoparlants. Per tant, es tracta, sobretot, de ser conscients des d’on parlem i de quines realitats deixem fora del discurs.
Creu que el model europeu actual condiciona la manera com entenem què vol dir “saber una llengua”?
Això és molt interessant, perquè realment, què vol dir “saber una llengua”? Aquesta és una de les preguntes que em plantejo a l’assaig: “Què significa parlar bé una llengua?” Soc força crítica amb la noció de “llengua pròpia”: pròpia de qui, exactament? Jo mateixa utilitzo el terme “llengua estrangera”, però estrangera de qui? Totes aquestes etiquetes que utilitzem per facilitar la comunicació resulten, en realitat, força problemàtiques.
Quina lectura en fa, de tot això? Quines conclusions en treus?
La lectura que faig és crítica, tot i que també s’ha de contextualitzar. Jo faig aquesta tesi des de França, on hi ha hagut molta crítica al Marc europeu. Hi ha un autor que parla de la “barbàrie dolça”, que és aquesta idea que un discurs molt seductor pot acabar tenint efectes problemàtics. És a dir, les escoles es van convertint cada vegada més en empreses, i tot es redueix a si l’alumne és capaç de fer una cosa o no. No sé fins a quin punt això és positiu. Entenc que vivim en un sistema capitalista, neoliberal, i que això forma part del context, però cal vigilar, perquè són eines molt còmodes, molt ben redactades, que funcionen molt bé dins del sistema, però simplifiquen realitats que són molt més complexes.
L’assaig que vas presentar a la Nit Literària està relacionat amb aquesta tesi, no?
Quan vaig començar la tesi, tenia el cuquet d’incloure Andorra, però a mesura que avançava em vaig adonar que no la podia incorporar sense poder-la comparar amb França. Per això vaig decidir orientar-me cap a l’assaig. Cal dir que aquest assaig va aparèixer en un moment d’inflexió personal, en una etapa de tancament: era el meu últim any a París i volia fer una mirada retrospectiva sobre allò que havia après i que m’havia impactat. Vaig començar escrivint a partir de la reflexió d’un filòsof que afirma: “L’única llengua que parlo, no és meva”. A partir d’aquesta idea, el text va passant pel Consell d’Europa, on analitzo el discurs sobre el plurilingüisme i com se’n projecta la imatge, gairebé com si fos un producte a vendre. Aprofitant, incloc un tercer capítol sobre el cas pràctic d’Andorra, que té la seva pròpia idiosincràsia i encant, perquè no s’assembla ni a Espanya ni a França. Llavors començo a treballar sobre la llengua oficial i pròpia, però també des d’una vessant potser més crítica. Necessitem aquesta llei i segurament necessitem legislar la llengua, però hem d’anar amb cura de no se’ns assequi. Està molt bé ajudar-la, però que no passi com a França, on l’alumne ha de ser capaç de fer una carta, però després no l’utilitzem, no sé si és això el que hem de fer. Segurament si s’ha de legislar, però hem d’anar més enllà.
Hi ha també una part més personal en el teu treball?
Sí, hi ha capítols més íntims. Per exemple, parlo de contradiccions, i de com en alguns moments traeixo la meva llengua pròpia. Hi ha una reflexió personal sobre com utilitzem la llengua en funció dels contextos, i sobre com trobar una manera de fer que no sigui imposada ni artificial. No ser si la solució són les multes de 3.000 euros i buscar els comerços que no ens ha atès en català. No tinc la solució i no critico cap de les parts. L’assaig acaba amb una reflexió: les llengües són responsabilitat de cada persona. I la pregunta final és: “Tu què fas per les llengües?”
Comentaris (1)