Es busca l’Enemic del poble

Comentaris

Avui us porto “Un enemic del poble”, de Henrik Ibsen, del 1882 (Ibsen, 2019) perquè vull saber de quin mal morirem, com a societat. En aquest sentit, l’obra il·lustra molt bé els conceptes que van encunyar els pares de la sociologia, d’alienació, anomia i desencantament de la societat moderna de finals del XIX, i que com veurem, caracteritzen la del segle XX i l’actual!.

Per qui no s’hagi llegit l’obra, us en faig un breu resum:

Al sud de Noruega, el doctor Stockman descobreix que les aigües del balneari on treballa estan contaminades. El balneari és la font principal d’ingressos de la ciutat, però on el doctor veu inqüestionable que s’ha de tancar i arreglar, costi el costi, el Jutge i autoritat política (i germà del Doctor) hi veu que es posa en dubte la seva autoritat, perquè va ser ell qui va ubicar la captació d’aigua sense tenir en compte els criteris tècnicocientífics del doctor.

El Jutge manipula els periodistes i persones influents (petits empresaris) perquè convencin la població (coneguda com a majoria compacta) que el doctor és el vertader enemic del poble i no l’aigua contaminada.

Amb aquest polvorí encès, Ibsen posa sobre la taula aspectes estructurals de la societat del XIX i també actuals, de com l’estem construint i amb quines bestioles ens hem d’enfrontar: la falta de principis morals i ètics de governants i influents (uix, això em ressona moooolt), l’excés d’individualisme o el paper central dels diners (la mare dels ous!!).

Per això convidem a passar els Srs Marx, Durkheim i Weber, perquè a poc a poc ens ajudin a desemmascarar la societat en què vivim.

La societat actual segueix el model capitalista, que fomenta la diferència de classes (la classe dominant vs. la classe treballadora) i en el qual el que interessa realment és el producte final, pel que el treballador importa poc, és un objecte més de l’engranatge de producció, fet que genera desmotivació, desgana, i misèria física i mental, o el que Marx anomena alienació.

Marx apunta que el mètode de producció defineix la societat i els seus mals. La societat actual segueix el model capitalista, que fomenta la diferència de classes (la classe dominant vs. la classe treballadora) i en el qual el que interessa realment és el producte final, pel que el treballador importa poc, és un objecte més de l’engranatge de producció, fet que genera desmotivació, desgana, i misèria física i mental, o el que Marx anomena alienació.

I Ibsen ens ho exemplifica perfectament. En l’obra s’identifiquen dos tipus d’individus, els lliurepensadors, que no encaixen en la societat i els qui formen la societat i la justifiquen. En el primer grup hi trobem el doctor i la seva filla, Petra. Per què no encaixen? Un dels molts criteris és justament perquè els dos expressen la il·lusió per treballar. Fixem-nos, Petra, mestra de professió, està tan agraïda a la seva feina que arriba a dir que aquesta li “deixa una sensació de cansament molt agradable” (Ibsen, 2019:18). Aquesta afirmació es contraposa amb qui diu que “el treball és un càstig pels nostres pecats” (Ibsen, 2019:19) i que justifica el concepte d’alienació de Marx.

Per Durkheim, la societat moderna és anòmica, o sigui es caracteritza per l’individualisme i la falta de límits, que associa a l’alta especialització del treball i de la societat. En aquesta societat fragmentada, la consciència individual té més sentit que la col·lectiva. On abans hi havia una raó de ser comuna o compartida per tots (per la supervivència del grup), ara existeixen diversitat de poders i interessos. S’ha perdut, doncs, el concepte d’institució/autoritat moral global que imposa normes pel bé de tota la comunitat. La falta de lideratge i de límits se substitueix pel control del lliure mercat, o sigui el “tot s’hi val si serveix per omplir-me les butxaques”. Aquest és l’escenari d’una societat anòmica, ben bé, la nostra, liberal de nassos.

Ibsen s’abraona contra aquesta societat liberal dominada pels diners. Formada per individus mancats de principis morals (com el director del diari liberal i l’impressor) que tant defensen la veritat i la posició del Doctor, com es mostren súbdits fidels al Jutge (no en diem “fer la puta i la Ramoneta” d’això?). També es veu que qui controla la societat anòmica és l’interès individual. Fixem-nos en el Jutge. Tot i ser el representant del poble, l’autoritat moral, l’home de referència, és presentat com un individu egoista, per com sota l’excusa de vetllar pel “bé de la ciutat”, pel bé comú, s’amaga l’interès personal de perdre autoritat i poder, i “sense autoritat moral no puc dirigir ni liderar les coses que considero més beneficioses per al bé de tots”, ens diu.

Per Weber, la societat moderna està desencantada, caracteritzada per ser altament racionalitzada, controlada, segons Norbert Elias, per la classe elitista, amb un únic interès, imposar el seu punt de vista al conjunt de la societat, el seu habitus, i fer-nos creure que és el millor per a tots. Us sona aquest discurs?

Es busca donar resposta racional a tot, es qüestiona tot, però no hi ha resposta per a tot, i tot i així, la superstició, la irracionalitat, l’excés de passió, de vitalisme, queden censurats.

El resultat, per Weber, és el d’una societat desencantada, més eficient i productiva, sí, però també més burocratitzada, feixuga, més impersonal, amb menys espai per a la lliure expressió emocional.

Els líders d’Ibsen són els governants, com el Jutge, però també la premsa i la impremta. Aquests, tots ells, defensen la raó, amb la moderació, el seny i el control social. En el cas del jutge, s’empara en la llei per controlar-ho tot i defensa que en una societat ben organitzada, l’individu té el camí marcat i el ciutadà només l’ha de seguir. Com les ovelles?

També la racionalització es troba en la política. El mateix Ibsen ens indica que en una democràcia la majoria sempre té la raó, és la norma. Tots els ciutadans tenen dret a votar, les classes elitistes i la classe popular, però tots ells, els influents i els manipulables són segons el doctor, individus ignorants, incompetents per a governar (el gran mal de la Democràcia, pensar que tots som igual de savis, cultes, responsables...?). Aquesta descripció d’Ibsen dels individus de la societat moderna encaixa perfectament amb el desencantament de Weber on la racionalització i el voler tenir-ho tot controlat, paradoxalment, condueix a un món en crisi de valors, un món incontrolable, perdut, buit, sense principis morals.

L’obra acaba que tant la raonable autoritat i líders socials, com la majoria compacta o ciutadans de peu, voten i democràticament decideixen que l’enemic del poble és el doctor. Justament qui és al capdamunt de la racionalitat, l’home de ciència, el rigorós. Aquest pot tenir la veritat i la raó, però no té el poder, el poder el té la majoria. El doctor acaba atrinxerat a casa seva, amb la massa popular, arrauxada, tirant-i pedres per les finestres. I el Jutge, content. El poble ha votat.

Finalment, com diu Weber, el procés de racionalització és ambivalent. El doctor perd el prestigi i el sou però conserva la dignitat i la il·lusió. Amb la seva filla, Petra, munten una escola, per formar homes lliures i distingits, pels nois més entremaliats, perquè entre “els petaners, a vegades alguns tenen el cap molt ben posat”, diu el doctor.

Déu n’hi do com Ibsen posa a parir el liberalisme, el capitalisme i sobretot els governants, tots ells fidels al culte del poder i dels diners (My precious que diria el Gollum del Senyor dels anells, de J.R.R. Tolkien). Avui que fa 51 anys que va morir, al llit, el gollum del país veí del sud, què en diria Ibsen, que ho va deixar tot massa ben lligat?

I fins aquí la classe de sociologia aplicada d’avui, en la qual hem vist com de complexa és la societat. Com deia Auguste Comte, la ciència més complexa és la sociologia. En foteu-vos de les matemàtiques!

 

Bibliografia consultada:

Estradé, Antoni (2019) El pensament sociològic (I). Els fundadors. Barcelona: UOC.

Ibsen, Henrik. (2019). Un enemic del poble. Aula Literària. Vicens Vives

Martínez, Roger (2019). Estructura social i cultura. A Martínez, Roger. El pensament sociològic (II). Els contemporanis. (p. 18-20). Barcelona: UOC.

Núñez, Francesc. (2019). La societat (II). El procés d'institucionalització. Barcelona: UOC

Escoltar l'article Es busca l’Enemic del poble

 

Comentaris

Trending