Justament, que s’hagi deixat caure la negativa de Baró abans que aquest hagi comunicat oficialment la seva posició al partit és el primer pas per pressionar el president del partit i ministre per fer-lo repensar la seva decisió. L’únic que podria passar, segons algunes fonts, és que canviï la posició però a desgana. Baró és l’únic dirigent de l’entorn demòcrata que, en principi, fa el pes en un espectre ampli del centredreta del país. Amb tot, no aglutina tant com voldria i tampoc Baró és dels dirigents que se’n vol anar excessivament a escorar-se a la dreta per sumar suports com els de Virtus.
El ministre i president de Demòcrates fa temps que té clar que el desgast que arrossega la formació no el pot combatre algú que en va ser fundador. I que ha estat clarament lligat al projecte per molt que dels setze anys de governança taronja n’hagi estat quatre fora de la primeríssima línia. De fet, quan Espot el va rescatar com a ministre, la seva primera intenció, abans del ‘sí’, ja era no tornar a la primera línia política. Ja havia donat Baró per amortitzat la seva trajectòria política en càrrecs institucionals.
Quan Espot el va rescatar com a ministre, la primera intenció de Baró, abans del ‘sí’, ja era no tornar a la primera línia política. Ja havia donat Baró per amortitzat la seva trajectòria política en càrrecs institucionals
Justament, si alguna cosa el va convèncer va ser poder treballar en el projecte per la despenalització de l’avortament. Pel que suposava de repte i de contactes amb el Vaticà. El resultat final, és obvi, tampoc no és gens encoratjador. I sap perfectament el ministre que és un altre roc a la faixa que ell gairebé de forma personal porta a sobre, per molta responsabilitat que es pugui passar a la Mitra o encara que es vulgui fer passar un missatge d’un avenç que no és pas tal.
Baró considera, ja ho va publicar l’Altaveu, que hi ha d’haver una regeneració també de noms. I està convençut que les regnes de la proposta electoral les hauria d’assumir algú més jove que ell, probablement dona i que no calgués que fos marcadament de Demòcrates. El ministre va ser, per exemple, qui va mostrar interès en les cònsols Laura Mas i Eva Sansa malgrat no tenir-hi una gran afinitat personal ni tan sols un contacte habitual. Però sí considerava que serviria per ampliar l’espectre polític i rejovenir el projecte.
Hores d’ara sembla poc probable que Mas o Sansa acabin encapçalant l’eventual plataforma de centredreta. Tampoc Conxita Marsol estaria massa per la labor i, a més, la qüestió de l’habitatge també l’ha desgastat molt. I el ministre portaveu, Guillem Casal, que sempre ha estat disponible encara que ell darrerament ho hagi intentat matisar, no tanca tantes files com podia tancar el propi Ladislau Baró. D’aquí que s’imposa en els sectors taronges una campanya de ‘pressing’ per mirar que el ministre canviï d’opinió. Tot i ser conscients que un ‘sí’ a contracor pot ser munició per als adversaris.









Comentaris (19)