Clavegueres, amenaces i Andorra com a dany col·lateral

Les gravacions i els documents recopilats per la periodista Leire Díez al llibre ‘Desmontando las cloacas’ revelen com la trama parapolicial de l’Estat espanyol va coaccionar entitats andorranes -essencialment BPA- i va dinamitar la seva estabilitat financera 

Comentaris

Escolta l'article ara…

0:00
0:00

Que les clavegueres espanyoles van estendre’s fins a Andorra és més clar que mai. Que l’estructura parapolicial muntada al tomb del govern que comandava Mariano Rajoy va pressionar persones i entitats -especialment en un moment donat l’entorn de BPA- per aconseguir dades i poder fabricar titulars que anessin contra l’independentisme català, també. La publicació de ‘Desmontando las cloacas’, l’obra d’investigació signada per la periodista i en un altre moment comandament del PSOE Leire Díez a partir de l’arxiu de Patricia López, una altra periodista, torna a situar el Principat d’Andorra al centre d’una maquinària parapolicial, judicial i mediàtica que va operar al marge de la llei. 

Segons documenta el llibre de Díez, les maniobres dissenyades des de despatxos ministerials a Madrid no es van limitar a una disputa política interna espanyola, sinó que van utilitzar el sistema financer andorrà -i en darrer extrem Banca Privada d’Andorra (BPA), impulsant-ne la seva intervenció i desaparició posterior- com a camp de batalla de l’anomenada ‘Operació Catalunya’, provocant greus perjudicis institucionals, reputacionals i bancaris per al país. Uns perjudicis i fins i tot unes persecucions contra algunes persones que encara perduren.

Tal com recull Leire Díez a les pàgines de la seva investigació, les converses gravades a l’excomissari José Manuel Villarejo —braç executor de bona part d’aquests encàrrecs sota l’empara de la cúpula policial i política del govern de Mariano Rajoy— demostren que Andorra va ser objecte de pressions directes per obtenir informació bancària confidencial amb fins partidistes. En un dinar celebrat el març de 2015 amb directius d’un diari digital espanyol, l’àudio del qual es transcriu al llibre, el mateix Villarejo va detallar sense embuts com es va gestar el cop contra l’entorn sobiranista: el comissari va reconèixer haver obtingut les captures de pantalla dels comptes bancaris “després d’amenaçar el banquer a Andorra”. 

Segons les seves pròpies paraules gravades en aquella sobretaula, l’operació responia a una directriu política directa: “Tot es va fer des d’un comitè de crisi al govern espanyol per acabar amb els ‘indepes’”, es pot llegir al llibre. El perjudici per al Principat va transcendir la vulneració del secret bancari mitjançant coaccions i va derivar en la caiguda d’una de les seves principals entitats financeres. En aquesta mateixa gravació citada per Díez, Villarejo va vincular directament l’obtenció de dades confidencials amb la intervenció de BPA i la seva filial espanyola Banco de Madrid, assegurant que va ser arran d’aquesta intervenció quan es van obtenir totes les dades buscades. 

“Tot es va fer des d’un comitè de crisi al govern espanyol per acabar amb els ‘indepes’”, va admetre l’excomissari Villarejo en una gravació recollida al llibre sobre com es van obtenir les dades bancàries

Aquesta maniobra va dinamitar l’operativitat del grup bancari andorrà i va desencadenar una crisi financera i de reputació sense precedents al Principat, evidenciant com l’estabilitat d’institucions sobiranes va ser sacrificada per una agenda política externa. I iniciant una cacera de bruixes per justificar totes les decisions que es van adoptar sobre BPA i que van derivar en la seva nacionalització, primer, i desaparició, després.

L’obra de Leire Díez també posa de manifest que la instrumentalització de les causes vinculades a Andorra no es va aturar amb el relleu de la cúpula policial d’Interior, sinó que va tenir continuïtat als despatxos judicials i fiscals espanyols. La documentació aportada al llibre revela que el cas de BPA, Banco Madrid i altres vinculats formava part del llistat de procediments sensibles que el fiscal anticorrupció José Grinda assegurava haver rebut en una proposta per arxivar causes sota l’argument que havien estat “fruit o conseqüència d’actuacions abusives de les forces i cossos de seguretat de l’Estat”. 

A més, el text recorda que la investigació es va sustentar en un dossier anomenat ‘Proyecto BARNA’, en el qual, segons el mateix arxiu, la major part de la informació “es va construir per encàrrec i era falsa”, arribant-se a donar la instrucció d’esborrar les proves d’aquesta fabricació. La investigació de Díez aporta igualment detalls reveladors sobre l’abast internacional d’aquestes filtracions i sobre com es van gestionar els documents financers vinculats a l’entorn andorrà i català. 

D’una banda, el llibre exposa que els informes confidencials del FinCEN —la xarxa contra delictes financers del Tresor dels Estats Units, organisme clau en la crisi de BPA— van sortir irregularment de la fiscalia anticorrupció espanyola després que el mateix fiscal Grinda fotografiés tres toms d’aquesta documentació reservada. D’altra banda, les gravacions mostren com els implicats en la trama reconeixien que fins i tot els comptes estrangers atribuïts a dirigents catalans es fabricaven o s’utilitzaven tot i saber que eren apòcrifs.

Sobre el cas de l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias, alts comandaments policials i periodistes admetien entre rialles que el document era “totalment fals” i que només calia comptar els dígits del número de compte per comprovar que no existia, però ho van publicar igualment perquè, segons la seva doctrina, “si té pasta, té pasta... encara que potser no sigui en aquest compte”.


ALGUNES XIFRES DE LA TRAMA

  • 608 possibles delictes documentats al llibre i atribuïts a 26 alts càrrecs policials, fiscals, polítics i periodistes. 
  • 250.000 euros pagats a l’empresari Javier de la Rosa per facilitar informació contra la família Pujol, amb rebuts que Villarejo guardava a casa seva i que només coneixien el DAO, el secretari d’Estat i María Dolores de Cospedal. 
  • 645 dies de presó preventiva per a Sandro Rosell abans de ser absolt en set ocasions. 

Així mateix, el llibre subratlla que l’impacte d’aquestes operacions es va estendre a ciutadans i institucions estretament vinculats a l’àmbit econòmic i social de l’entorn andorrà i català, com l’expresident de l’FC Barcelona i molt vinculat al Principat Sandro Rosell —que va passar 645 dies en presó preventiva abans de ser absolt després de ser investigat sense causa prèvia— o la família Pujol, sobre la qual en una altra de les gravacions citades al llibre s’arriba a afirmar que “cal acabar amb aquesta família”. 

Per sostenir el relat mediàtic, les clavegueres van recórrer sistemàticament a la fabricació d’informes apòcrifs i notes informatives sense segell ni registre oficial amb un únic objectiu que el llibre resumeix citant un comandament policial: deixar els assenyalats “morts civilment”, projectant sobre Andorra l’ombra permanent de ser un refugi opac i danyant severament la seva imatge internacional. En definitiva, el rastre documental que Leire Díez treu a la llum a ‘Desmontando las cloacas’ confirma que Andorra va patir les conseqüències d’una estructura que operava amb total impunitat fora dels canals de cooperació judicial internacional. 

Mentre a Madrid se celebraven sobretaules on alts comandaments policials i editors de premsa definien la seva pròpia xarxa amb frases com “això és una màfia” i es vantaven d’haver doblegat la banca andorrana per fabricar portades electorals, el Principat va haver d’assumir el cost econòmic, institucional i reputacional d’una guerra bruta que mai no li va pertànyer. I que encara perdura. Perquè hi ha múltiples derivades que s’entesten a voler fer veure que allò que no va ser -la fàbrica de blanqueig- sí que va ser. I allò que realment va passar -l’atac tolerat de les clavegueres estatals espanyoles- es difumini. 

Comentaris (2)

Trending