El tren hauria de ser memòria i fantasia del viatge, com un llibre o quan mires paisatges que amb el cotxe no es  veuen i des de l’avió ni existeixen. Seria una de les grans coses de la vida però no a Espanya on en un tren, la vida se te’n pot anar en un segon. Els morts no saben que estan morts, diu l’Eclesiastès 9:5. La mort inevitable l’acceptem tots. La mort per causes naturals, per envelliment, pel pas dels temps, la portem tots al damunt. També la mort per altres causes. Però la mort en un accident ferroviari en un país modern no s’ho espera ningú. És incomprensible. Obre les portes a una loteria monstruosa.

Cada cop que puges a un vagó et pot passar. Els trens de rodalies a Catalunya i els de la resta d’Espanya ja feia temps que no anaven bé. Retards i tota la gamma d’incidències, des de robatoris de coure a caigudes d’arbres, passant per avaries a catenàries, als propis trens, o maquinistes que deixaven el comboi amb els viatgers a qualsevol lloc perquè ja havien acabat la seva jornada laboral.

“És una xarxa malalta, amb malalties endèmiques i sistèmiques”

L’estació de Sants està desfasada i plena de viatgers (i de carteristes), la de Chamartín a Madrid és un desastre patològic i les obres, allà, com a la Sagrera de Barcelona rivalitzen en el temps amb la Sagrada Família. És una xarxa malalta, amb mals endèmics i sistèmics, amb un diagnòstic desencoratjador i, el que és pitjor, un pronòstic de recuperació que sembla pendent d’un miracle. L’anglès Tony Judt en el seu recull autobiogràfic ‘El refugi de la memòria’ escrivia que “qualsevol país sense una xarxa ferroviària eficient es troba, en molts aspectes endarrerit”. Si fallen els trens, falla el país, que està en via morta. Perquè quan una cosa ja no funciona des del pilar més bàsic, com és la puntualitat, ja anuncia la tragèdia.