El final de la llei del silenci

Per FeltriNELLI

Un fantasma ronda per Andorra: el fantasma de la transparència. El silenci durava des de segles, sota el caducat règim feudal i va continuar desprès de la Constitució; ja se sap: “si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï”. Un canvi controlat per les 30 famílies, que ja abans de 1993 feien i desfeien al país i ho han continuat fent. Sempre sigil·losament, movent els fils des de les ombres, repartint-se el país, distribuint a la gent fidel: càrrecs, prebendes, privilegis i, també, capçaleres de premsa; sequaços, gent devota, dels que mai no mossegaran la mà de l’amo, dels que saben que en boca tancada no entren mosques...... premsa domèstica domesticada, però en paper!

En un sistema tancat, ja se sap: on caben trenta famílies, no en caben trenta-una; l’equilibri es va començar a trencar, aquests parvenús ja no eren –com els d’abans- enemics íntims amb els quals es disputava els detalls del botí, però també se sabia acomodar o associar-se per manar i guanyar més. No, amb aquests no, impossible de contemporitzar, res de win-win, eren de malfiar: o ells o nosaltres.

En 2015 els sicaris es van passar de frenada i l’equilibri es va trencar definitivament. No es pot dir “allí va començar tot”, perquè la cosa venia de feia molt temps enrere. 

Tants anys d’opacitat, havien acumulat moltes capes de complicitats, pràctiques non sanctas i secrets amagats sota terra. Zola ho va explicar molt bé en la seva carta al president de la república francesa: ”Quan tanquem la veritat sota terra, aquesta s’amuntega, prenent tal poder explosiu que el dia que esclata, fa que tot salti amb ella”.

Però no hi ha hagut explosió. Com va passar en el petrolier naufragat a les costes galegues, es van escapant unos hilillos; però no són de petroli amb aspecte de plastilina, són píndoles de veritat

La caguera que provoca aquest lliurament per capítols en politicastres i alts funcionaris corruptes és angoixant. Ningú sap si se’n lliurarà, si gaudirà de l’oblit, si les proves documentals que l’acusen han desaparegut o si el seu cas serà el pròxim en saber-se. Convençuts –enganyats-  per dècades d’impunitat no arriben a creure’s el que està passant i pretenen negar l’evidència; com deia recentment una periodista televisiva: “La negació és un antic mecanisme d’autoprotecció, molt comú en teràpies de psicologia, una forma d’autoengany que ens permet sobreviure, ignorant una realitat que ens resultaria difícil de defensar...”

Pel que es va veure dissabte a la roda de premsa, sembla que ara s’està provant una infantil teràpia de grup; mala cara, crítiques als missatgers, lloances a la valuosa contribució del que van quedant a la cuneta i nervis, molts nervis.

Al peís de l’immobilisme, l’actualitat està agafant una velocitat de vertigen... No n’hi haurà ni acomiadaments “en diferido”, ni sms “sé fuerte, Luís”.

Comentaris

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.