Full de ruta. Quantes vegades hem sentit a dir aquesta expressió? Especialment, d’uns anys ençà, pronunciada per polítics. Tot polític que es vanagloriï de ser-ho té el seu full de ruta. O més d’un. Per exemple el Govern d’Andorra. Des de la nota del FinCEN del 10 de març de l’any passat, l’executiu andorrà sembla que només ha contemplat un possible full de ruta. Sustentat en tres punts. Vegem-los:
- Intervenció de BPA (sense una llei adient per expropiar als accionistes)
- Auditoria de PWC (sota estàndards internacionals i sobre el 100% dels comptes, probablement l’únic cas en pràctiques d’auditoria)
- Procés de venda del banc bo (amb l’objectiu de garantir els dipòsits de clients, el màxim de llocs de treball i el valor de l’entitat per als accionistes… ¿¿o per al comprador ??)
Avui no volem parlar d’alternatives al full de ruta adoptat pel Govern un cop publicada la nota del FinCEN. Tampoc no volem entrar a valorar els possibles inductors o catalitzadors de per què la informació dels tres casos judicialitzats arriben al FinCEN de manera desvirtuada o, potser, directament amb informació falsa. Si no, demanin-se… ¿on són els directius del banc que suposadament haurien cobrat dels diferents grups presumptament mafiosos o dedicats a activitats delictives? Després de quasi bé un any d’investigacions resulta que no sabem res al respecte. No. No és tot això el tema principal d’avui. Que quedi clar, però, que un dia o un altre, a Andorra o als Estats Units, tindrem accés a la informació i a les respostes.
El tema avui és qüestionar-se el full de ruta implementat pel Govern en el ‘cas BPA’. Si ja es té l’auditoria de PwC sobre la totalitat dels clients de BPA i resulta que el 95% són aptes (no sabem ben bé si parlem del número de clients o dels saldos que representen sobre el total del passiu… o potser el total de recursos gestionats i això que les diferències són molt rellevants per prendre decisions de gestió raonables per part de l’AREB). En el pitjor dels casos, volem migrar (procés tecnològic que permet gaudir d’un banc nou) el 95% dels clients de BPA a una nova plataforma de suport tecnològic que ha de donar serveis complexes a un conjunt de clients que desitgen recuperar la seva operativitat. És això raonable? ¿No seria més fàcil aïllar el 5% que PwC no dóna per bo i que segurament són els mateixos clients ja judicialitzats i que estan ja sota bloqueig judicial? D’aquesta manera s’evitaria una migració absurda pel seu cost i pel seu risc intrínsec (pensem que cal migrar, no solament els saldos, si no també els històrics a efectes de fiscalitat i per obligació legal).
1.-Si ens plantegem que el possible comprador del banc és un banc estranger (possibilitat remota), el que desitjaria aquest banc seria una plataforma funcional i que doni serveis amb garanties. Quina plataforma ho farà millor? La que fins ara funciona o la que hem de crear de nou i experimentar si respon a les expectatives?
2.-En el cas hipotètic de que el comprador del banc bo fos nacional, també farà una migració a la seva plataforma, per integrar els serveis i els clients. Pregunteu a qualsevol tècnic si és raonable fer dues migracions en un període inferior a un any tenint la possibilitat de fer-ne una. El sentit comú dóna la resposta.
3.-En el cas que finalment no hi hagi comprador, cal liquidar l’entitat. Per tant no cal migrar.
En conseqüència, podem concloure que en els tres casos la migració al banc bo o banc pont amb els resultats de PwC no és necessària i, sobretot a nivell de riscos, no és gens recomanable per la reputació de tots plegats.
Un altre dia podem parlar del full de ruta que s’ha adoptat per preservar els llocs de treball o per maximitzar el valor de l’entitat. Ara per ara, però, millor ser pràctics i no migrar el 95% dels clients o acabarem tenint, a més a més del ‘corralito’ de 2.500 euros per setmana, un ‘corralito’ tècnic on ningú no tindrà clars els seus comptes. Temps al temps.
Comentaris