El 'cas BPA' o els interrogants de la Justícia

Comentaris

Vuit mesos després de l’esclat de la crisi a l’entorn de Banca Privada d’Andorra (BPA) i de l’inici (o reactivació en alguns casos que ja estaven força clars i encaminats cap a l’arxiu) de la investigació judicial d’una presumpta màquina de rentar diners, les evidències, les proves rotundes i fefaents són pràcticament inexistents i, en canvi, els interrogants són molts. Els fets es van succeint un rere l’altre amb poc ordre i menys concert en la majoria d’ocasions, i amb una aparent obstinació judicial per, en lloc de respectar la sagrada presumpció d’innocència mirar de construir un sumari encarat a justificar la premissa amb què, massa vegades, sembla que és la clau de volta de tot plegat. Aquesta tesi partiria de la base que BPA és culpable i que tots aquells que l’envoltaven són dolents, començant, és clar, pel seu exconseller delegat, que porta tants dies entre reixes com jornades fa que Andorra es debat en un mar de dubtes i un rerefons de plena inestabilitat. Financera, política… judicial! Sí, judicial.

Massa vegades els darrers mesos sembla que hi ha un lligam directe, un cordó umbilical entre el braç polític i els instruments jurisdiccionals del país, amb la conxorxa, el suport, l’impuls o el que sigui de les autoritats judicials de l’Estat espanyol. Massa vegades sembla que no hi ha independència judicial ni dins el país ni en relació a d’altres jurisdiccions que, no cal oblidar-ho, tenen un ordenament jurídic diferent al nostre. ¿O és que algú oblida, per exemple, que l’evasió fiscal no està tipificada al Principat per molt que es vulgui fer veure el contrari? ¿Algú oblida el principi de la doble incriminació? ¿O és que resulta que hi ha normes i principis que només són bons per alguns -persones, bancs…- i dolents per a BPA i la seva gent? Sincerament, massa vegades sembla que tot plegat és una conxorxa ideada des de l’inici i que es va dissenyant arbitràriament i discrecional a mesura que transcorren els dies, les setmanes.

Potser tot plegat és un miratge d’alguns que vivim en la pròpia pell situacions que ens semblen profundament injustes. Potser sols hi ha conxorxa o tractament desigual en el nostre imaginari individual, personal, de persones i col·lectius que vivim més a prop que d’altres la crisi BPA. Que cada dia que passa i cada dubte que s’alimenta se’ns clava a la pell com un ferro roent que deixa marca i la que encara pot deixar. Deixem de banda les conxorxes, les conspiracions, les decisions arbitràries, fins i tot, però no podem aïllar-nos del tractament desigual. ¿Algú pot defensar que és just -jurídicament, filosòficament i humanament- que l’exconseller delegat de BPA romangui encara a la presó i, mentrestant, l’home que el va acusar, que va explicar aneu a saber què als fiscals espanyols, al suposat expert anticorrupció Fernando Bermejo, campi lliurement i alegrement? Es culpabilitza el màxim executiu del banc intervingut d’haver ideat tota una estructura per blanquejar i resulta que qui sap realment quins contactes tenia, d’on sortien els diners i quin ús se’n feia pot tranquil·lament ‘comerciar’ amb els ministeris públics d’Espanya i d’Andorra i quedar-se tan ample. 

Per cert, Rafael Pallardó, l’empresari espanyol establert a Barcelona que havia estat client de BPA com ho era també d’altres entitats bancàries del país on feia el mateix o encara pitjor, va desplaçar-se (ho ha fet almenys en dues ocasions) al Principat per explicar les seves penúries. Per respondre a preguntes teledirigides. ¿Li va preguntar la policia, la fiscalia, la Batllia amb quins bancs treballava? ¿Té aquest home algun tipus de limitació per sortir d’Espanya? ¿Pot campar tan amplament tot i estar imputat en una causa de milers de folis i una pila d’implicats? Ens podríem fer tantes i tantes preguntes però al capdavall arribaríem a pensar que mentre per alguns regeix la barra lliure, per a d’altres el que menys volen és que siguin lliures. Que mentre els uns són la peça necessària per justificar una suposada maquinària, els altres són bocs expiatoris d’una història que millor no voler intentar comprendre per no fer-se mal.

Però aquests altres, els que es volen fer passar per dolents, són molts pocs. Se n’assenyalen uns, pocs, els proscrits, per defensar-ne tota la resta. El FinCEN va citar tres o quatre casos que suposadament avalarien tot un entramat corrupte i dolent, molt dolent. ¿Quants de vostès, ciutadans de carrer com jo, havien sentit parlar de Gao Ping, de Petrov, de PDVSA? Sí, segur, algun dia ho van veure a la tele. Com jo i tants i tants altres. Però fa molts dies que sento parlar d’un tal Jordi Pujol, del pare, del fill, de la mare, dels germans, de l’amant, de l’exdona. I sento dir, per exemple, que desenes, alguns centenars de milions d’euros van passar per Andbank. Potser a BPA hi va acabar arribant la xavalla. Però el pastís gros venia ja, diuen els mitjans, de Banca Reig, d’Andbank després. Els diaris n’omplen pàgines i més pàgines, ho sabrem tot. En canvi, almenys per ara, no sabem pas que la Justícia, al Principat, hagi actuat. ¿Hi ha un ‘cas Andbank’? ¿El ministeri públic acusa? ¿Els fiscals espanyols empenyen com ho haurien fet en tot allò relacionat amb BPA? ¿Hi ha cap més executiu bancari relacionat, per exemple, amb el ‘cas Pujol’ detingut i empresonat tenint en compte que de la informació enviada per Andorra les autoritats espanyoles consideren que és un clar cas de corrupció? 

Hi ha tantes massa preguntes en l’aire, massa qüestions que es poden fer. Però el dubte primer és: ¿Hi haurà resposta, respostes? O resulta que… ¿Només compta matar als uns per deixar que puguin viure els altres? La societat condemna, els polítics ‘politiquegen’… però… ¿La Justícia no havia de ser justa? Només que s’apliqués la mateixa solució per al mateix supòsit de fet la situació hauria de ser diferent i no ho és. Tot plegat fa massa pudor.

Comentaris

Trending