Com passa sovint, en política, més que les xifres, sovint mana el relat. Amb la inversió estrangera immobiliària a Andorra, el relat oficial ha anat canviant tant que avui costa saber si el Govern vol frenar, ordenar o simplement recaptar, i en quin ordre de prioritats.

Ara, qui pilota aquest superministeri amb Presidència, Economia, Treball i Habitatge és la mateixa Conxita Marsol que va deixar passar la sindicatura general per assumir més carteres a Govern, una responsable política humana i no infal·lible, com ja es va veure al comú d’Andorra la Vella amb el cas Treballs Públics Comesa, les sentències per la readmissió d’un caporal i la indemnització a l’exdirector de comunicació, o el conflicte del complement GAdA. Ara torna a moure peces igual de sensibles, però a escala de país, en habitatge i inversió estrangera.

Llavors es va decretar la moratòria i després l’impost sobre la inversió estrangera en immobles, i el missatge era simple: s’havia anat massa lluny. Massa inversió, massa pressió sobre els preus, massa impacte en el lloguer. Calia “aturar l’efecte crida” i “moderar” l’apetit inversor. L’impost es venia com un fre d’emergència davant d’una crisi d’habitatge que començava a desbordar.

Fet i fet, pocs mesos després, la realitat va per una altra banda. Les xifres indiquen que la inversió estrangera immobiliària no s’ha frenat; al contrari, ha continuat creixent. En lloc d’assumir que l’eina no ha funcionat com s’havia anunciat, el relat es mou: ara se’ns diu que la voluntat “mai ha estat posar-hi fre”, sinó només “limitar” i recaptar milions sense tocar els residents. Això té un nom prou gràfic: moure la porteria. Quan el resultat no encaixa amb l’objectiu inicial, no es corregeix la política; es canvia l’objectiu i es presenta el mateix resultat com un èxit.

En realitat, aquest gir seria digerible si anés acompanyat d’una mínima autocrítica: pensàvem que contindria, no ho ha fet, i per tant el seu paper és sobretot recaptatori. Però es vol mantenir alhora el discurs de contenció i el d’“història d’èxit” fiscal, com si fossin compatibles, mentre les dades indiquen que la moderació de la inversió ha quedat en segon terme.

Resulta que la segona contradicció és la de les “excepcions”. En seu parlamentària, Marsol afirma que no hi haurà excepcions: qualsevol estranger amb menys de tres anys al país que compri un immoble pagarà l’impost. El missatge és de mà dura, “aquí tothom paga”. Però el text de la llei dibuixa una altra cosa: un sistema de bonificacions que pot reduir el tipus efectiu fins a fer-lo quasi simbòlic.

L’únic consol per als qui destinen l’immoble al lloguer durant un període determinat és que les bonificacions arriben fins al 90%. Vol dir que un 6% teòric pot convertir-se en un 0,6% real. Si, a més, es qualifica com a habitatge assequible per a residència habitual, el descompte encara pot ser més amable. Formalment, no són “excepcions”, però en la pràctica són portes laterals perquè determinats perfils paguin molt menys del que suggereix el relat dur.

Òbviament, no es tracta de qüestionar la lògica d’incentivar el lloguer –és raonable– sinó de la distància entre eslògan i lletra petita. Si, d’una banda, repeteixes que “tothom paga igual” i de l’altra dissenyes un laberint de rebaixes que deixa el tipus efectiu en una fracció per a qui sap jugar bé, la confiança es ressent. En plena crisi d’habitatge, la confiança és encara més escassa que el metre quadrat.

Si mirem la tercera peça, el paper assignat a la inversió estrangera en la crisi és evident. En temps de moratòria se la posa al centre: cal aturar-la perquè expulsa residents del mercat de lloguer. Ara se’ns diu que el 83% de les operacions immobiliàries són de residents i només el 17% de no residents, com si això servís per rebaixar el pes del capital de fora en la dinàmica de preus.

“Quan el resultat no encaixa amb l’objectiu inicial, no es corregeix la política; es canvia l’objectiu i es presenta el mateix resultat com un èxit”

Finalment, aquesta dada compta operacions, no volum ni segment. En un mercat petit, la majoria de les compravendes les poden fer residents, però les que mouen els trams alts de preu, la promoció nova o els productes més rendibles poden concentrar-se en mans de no residents. Un 17% d’operacions pot tenir molt més impacte que aquest 17% aparent. Presentar la xifra sense aquest context pot ser estadísticament correcte, però políticament incomplet.

O al mateix temps, el Govern insisteix que no es pot “culpar” només la inversió estrangera, i té motius: salaris baixos, poc parc públic, anys de manca de planificació i una economia de serveis que ha inflat la demanda més ràpid que l’oferta. Però si aquests factors són tan centrals, cal explicar per què, en el moment de la moratòria, el focus es va posar gairebé exclusivament en el capital de fora i per què ara es desplaça sense assumir el gir.

Realment, aquí el discurs recorda, de lluny, les acrobàcies de la “tercera via” que volia combinar mercat i protecció social. La diferència és que això no és ni thatcherisme desacomplexat ni blairisme amb teoria al darrere: és una versió pirinenca, molt més improvisada, que canvia de marc segons convingui sense dir mai del tot quin model de país defensa ni a qui prioritza.

Ara, el resultat és un relat que es va adaptant a la conjuntura més que no pas a una línia clara. Per tranquil·litzar la població, es parla de frenar l’especulació i protegir l’habitatge. Per tranquil·litzar inversors, es remarca que no es vol “posar fre” sinó ordenar. Davant la crítica social, es presumeix de recaptació milionària que no grava els residents. Davant el debat sobre inversió estrangera, es treu el 83% dels residents com a dada calmant.

Ja sabem que governar implica gestionar contradiccions, però en un país petit, on les conseqüències de cada decisió es veuen de molt a prop, el mínim exigible és coherència entre el que es diu i el que es fa. Si l’impost sobre la inversió estrangera serveix sobretot per recaptar en un mercat tensat, cal dir-ho i debatre-ho a cara descoberta. Si de veritat ha de contenir l’especulació, cal admetre que tal com està dissenyat no ho aconsegueix i plantejar mesures més valentes, encara que siguin impopulars en alguns despatxos.

Ara bé, el que no funciona és jugar a dues bandes amb el mateix instrument: fer veure que es frena allò que, de fet, s’està aprofitant fiscalment, i disfressar de “limitació” el que les xifres descriuen com a continuïtat. En habitatge, el país va curt d’espai; estaria bé que, com a mínim, no anés també tan curt de sinceritat.