El BOPA núm. 105 de 17 de setembre de 2025 publica la sentència del Tribunal Constitucional recaiguda en el recurs d’empara 2025-24-RE. L’objecte del recurs, a part per infracció del dret a un procés d’una durada raonable que el Tribunal estima, se centra en la discussió sobre la naturalesa de les disposicions testamentàries fetes en un testament tancat del causant, i en particular si constituïen un fideïcomís de residu -com deia el testament nominalment- o bé una substitució preventiva de residu. El Tribunal Constitucional estima el recurs per manca de motivació. El TC no entra a revalorar la legalitat ordinària, sinó que es limita a controlar el dret a la jurisdicció, subratllant la incoherència lògica i jurídica de la sentència del TSJC, especialment en qualificar la disposició testamentària.

Com reiteradament declara el TC no pot substituir la valoració dels tribunals ordinaris en fets, proves i interpretació de la legalitat ordinària, solament controla si la resolució és arbitrària, il·lògica, incongruent o manca de motivació suficient, en resum, el TC no corregeix interpretacions jurídiques discutibles, solament evita que una resolució civil sigui un “non liquet” (manca de resposta), o un raonament incoherent o arbitrari. Per tant, el TC pot anul·lar una sentència si manca de motivació, és incongruent o arbitrària o irracional. En aquest cas el TC corregeix al TSJC no per discrepar en la qualificació del testament, sinó perquè la motivació judicial va ser insuficient, incongruent i contrària a l’article 10 CA.

“Per tant, el TC pot anul·lar una sentència si manca de motivació, és incongruent o arbitrària o irracional”

El que fa el TC en aquest cas és aplicar al que es denomina control indirecte de constitucionalitat, que es basa en la tècnica jurídica mitjançant la qual el TC, en revisar si s’ha respectat un dret fonamental, acaba incidint de manera col·lateral en la interpretació de la legalitat ordinària. En el cas present, formalment el TC no reinterpreta la llei ni revalora les proves, però materialment, en declarar una sentència com arbitrària, incongruent o manca de motivació suficient, condiciona la forma en què als tribunals ordinaris han d’aplicar la llei en un cas concret.

Una de les qüestions més delicades en el sistema de garanties constitucional d’Andorra és la determinació dels límits entre la competència exclusiva dels tribunals ordinaris per interpretar la legalitat ordinària i la funció del TC com a garant dels drets fonamentals, aquesta tensió es canalitza mitjançant el que la doctrina ha denominat control indirecte de constitucionalitat.

El control indirecte de constitucionalitat és un fenomen inevitable en sistemes on el TC vetlla pel dret d’accés a la jurisdicció. Suposa una zona grisa, si s’excedeix, el TC envaeix la funció del TSJC (risc de convertir-se en tercera instància), si s’absté, permet resolucions arbitràries que lesionen drets fonamentals. En aquest equilibri, la funció del TC és garantir que la interpretació ordinària sigui coherent, motivada i no arbitrària, encara que això tingui un efecte d’orientació sobre el fons.

La sentència analitzada és un clar exemple de control indirecte de constitucionalitat, ja que el TC no imposa expressament una determinada qualificació successòria, però en declarar arbitrària i incongruent la fonamentació jurídica de la sentència del TSJC, condiciona de manera indirecta la interpretació futura que aquest tribunal haurà d’efectuar. Aquest fenomen, lluny de ser una desviació, constitueix una tècnica d’equilibri que permet salvaguardar els drets fonamentals sense convertir al TC en una tercera instància, però amb l’inevitable efecte d’orientar la legalitat ordinària cap a solucions més coherents amb els principis constitucionals.