Tan avançats estem que ara podem veure les guerres en directe, en alta definició, amb infografies explicatives i analistes de plató que ens venen la massacre com un thriller geopolític. Tan avançats estem que la intel·ligència artificial ja no només ens filtra les notícies per evitar-nos el mal tràngol de pensar, sinó que també decideix qui viu i qui mor en un camp de batalla governat per drons i míssils teledirigits. Ens hem tornat tan sofisticats que ja ni tan sols calen exèrcits per escampar l’hemoglobina: ho fem tot a distància, amb un clic, com qui fa una compra online.

I, tanmateix, res ha canviat. Els cadàvers continuen caient sobre el mateix terra de sempre, amb la mateixa indiferència de sempre. Li diem “conflicte armat”, “intervenció estrangera”, “operació especial”, perquè la paraula “guerra” és massa directa, massa primitiva, massa molesta. No queda bé a les rodes de premsa. Ara la diplomàcia es fa amb algoritmes, i la justícia es negocia amb míssils de precisió quirúrgica. No hi ha sang, només danys col·laterals. No hi ha víctimes, només objectius neutralitzats.

Els titulars canvien, però la història no. Ahir era l’Iraq, avui és Ucraïna o Gaza, i demà serà allà on hi hagi recursos per explotar i fronteres per redibuixar. Sempre la mateixa cantarella: la llibertat, la democràcia, la seguretat. I sempre les mateixes víctimes: els qui mai no han estat convidats a la taula on es reparteixen els beneficis de la destrucció. Però ara hi ha una diferència crucial: el negoci de la guerra ja no depèn tant dels polítics ni dels militars. Ara també depèn dels enginyers de programari, dels arquitectes d’algoritmes i dels que programen la intel·ligència artificial que aprèn a matar de manera més eficient.

“Les línies als mapes són dibuixos arbitràriament imposats per aquells que necessiten dividir per conquerir. En realitat, la guerra no es fa entre països, sinó entre els qui tenen el poder i els qui només poden mirar com se’ls escapa la vida de les mans. No hi ha bàndols, només víctimes i beneficiaris”

Per si no en teníem prou, la Unió Europea, amb la senyora Von der Leyen al capdavant, ha demanat als estats membres que augmentin la seva despesa en armament. En comptes de reforçar la diplomàcia, es vol reforçar la guerra. I la proposta no prové d’un vell general obsessionat amb l’expansió militar, sinó d’una dona, d’una mare, d’algú que, en teoria, hauria de saber que les armes no construeixen pau, sinó que la fan impossible. Però sembla que, fins i tot en temps de progrés, la guerra continua sent el negoci més rendible.

“On envoie des pigeons défendre la colombe”, deia algú fa 30 anys. I els coloms encara volen cap als camps de batalla, convençuts que lluiten per la pau mentre només serveixen per omplir fosses comunes. Però ara els coloms són digitals. Ara no cal ni enviar soldats. Els drons, dirigits des d'un despatx a milers de quilòmetres, fan la feina bruta. “Quand le sol vire au rouge, viennent les casques bleus”. Sí, quan tot ja està fet miques, quan la sang ja ha deixat de ser notícia, aleshores arriba la pau, la que només serveix per netejar l’escenari abans del pròxim acte.

El pitjor és que tot això ja ho sabíem fa trenta anys. Ho vèiem venir, ens ho van advertir, però nosaltres, des de la comoditat de casa, vam fer scroll i vam passar a la següent notícia. “Oh, un altre conflicte! Quin drama, posa'm un cafè!” I així hem seguit, acostumats a la sang vessada, només alterats si el color del líquid canvia. Perquè, al final, la guerra no és res més que un altre producte. Un mercat. I ara és un mercat optimitzat: comptes bancaris que creixen amb cada explosió, empreses tecnològiques que venen sistemes de vigilància, algoritmes que determinen quins objectius són més rendibles de destruir.

“Science sans conscience n’est que ruine de l’âme”, deien uns altres. Però la ciència de la guerra sí que té una lògica: fer-la més eficient, més rendible, més automàtica. Bombes més intel·ligents, drons més sigil·losos, dades més refinades, decisions més calculades. No és la ruïna de l’ànima el que preocupa, sinó la rendibilitat del conflicte. I nosaltres, a casa, observant-ho com un reality show. "C'est un hold-up mental". Ens han robat la capacitat de reaccionar. Ens han convençut que això és normal, que és inevitable, que sempre ha estat així i sempre serà així. I nosaltres ho comprem, com qui compra una subscripció a un servei de streaming.

Però, siguem sincers: a qui li importa? Mentre la guerra es mantingui lluny, mentre la pantalla ens protegeixi, mentre puguem apagar el mòbil i continuar amb la nostra vida, no ens hi involucrarem. Ja ens ho serviran ben mastegat: notícies personalitzades, alertes seleccionades, conflictes que ens han de preocupar i altres que millor ignorar. Tot optimitzat, perquè no ens suposi cap molèstia moral.

El problema és que oblidem massa fàcilment que no hi ha fronteres reals entre nosaltres. Que tots som aquí pel mateix. Que sota les banderes, els passaports i les ideologies fabricades, compartim la mateixa fragilitat, la mateixa por, la mateixa sang. Que les línies als mapes són dibuixos arbitràriament imposats per aquells que necessiten dividir per conquerir. Que, en realitat, la guerra no es fa entre països, sinó entre els qui tenen el poder i els qui només poden mirar com se’ls escapa la vida de les mans. No hi ha bàndols, només víctimes i beneficiaris.

I així seguim, encadenats a la concubina de l’hemoglobina, seduïts pel seu perfum metàl·lic i la seva veu que sempre ens murmura a cau d’orella: “No pateixis, aquesta serà l’última”. I, com sempre, li creiem. Fins que truquin a la nostra porta.

I quan passi, ens preguntarem si la veu que ens ho anunciava era humana o artificial.