Com a ciutadana, cotitzant i persona afectada indirectament per l’accident del meu marit i per la situació del meu entorn familiar proper, m’adreço a la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS) i al sistema sanitari no pas per demanar un favor, sinó per exercir un dret fonamental en un moment de màxima vulnerabilitat. Soc plenament conscient que no soc un cas aïllat, sinó el reflex de moltes altres famílies del país. Tot i que reconec la tasca dels professionals qualificats i compromesos, aquesta validesa no és en absolut homogènia: em trobo massa sovint amb llocs d’atenció ocupats per personal que no demostra ni la vocació, ni l’educació, ni la sensibilitat humana exigible en el tracte amb la ciutadania. Aquesta manca d’empatia per part d’alguns perfils, unida a la rigidesa organitzativa actual, dista molt de l’eficàcia i la dignitat que ha de garantir un pilar essencial del nostre estat del benestar.

 

El primer obstacle amb què em trobo és l’atenció directa: aconseguir que m’agafin el telèfon en qualsevol administració pública, entitat parapública, hospital o centre mèdic s’ha convertit en un exercici de paciència esgotador. 

El primer obstacle amb què em trobo és l’atenció directa: aconseguir que m’agafin el telèfon en qualsevol administració pública, entitat parapública, hospital o centre mèdic s’ha convertit en un exercici de paciència esgotador. A aquesta barrera d’accés inicial s’hi afegeixen les llistes d’espera i les cites amb metges i especialistes que es demoren durant mesos, una situació del tot incompatible amb l’atenció preventiva i el benestar de la població.

Aquesta manca de celeritat afecta de manera especialment crítica els diagnòstics d’alta gravetat, com el càncer. Trobo incomprensible que el sistema no articuli circuits d’urgència preferents per gestionar el 100% per patologia des del primer minut. La salut no pot esperar mesos. Com tampoc trobo acceptable que els ciutadans que ens hem de desplaçar fora del país per a una intervenció mèdica hàgim d’avançar diners i gestionar la documentació a posteriori, quan el que necessitem és una tramitació d’ofici prèvia que ens acompanyi i ens estalviï un estrès afegit.

Aquesta manca de celeritat afecta de manera especialment crítica els diagnòstics d’alta gravetat, com el càncer. Trobo incomprensible que el sistema no articuli circuits d’urgència preferents per gestionar el 100% per patologia des del primer minut. La salut no pot esperar mesos.

D’altra banda, la creixent digitalització ha creat una escletxa insostenible. Quan l’atenció telefònica falla i s’exigeixen tramitacions exclusivament en línia, es deixa desatesa la gent gran, generant una barrera injusta que els dificulta l’accés als seus drets bàsics.

Aquesta situació em genera una sensació de greuge profund quan percebo que qui fa poc que ha arribat disposa d’ajuts o facilitats d’immediat, mentre que les persones i famílies de tota la vida al país, aquelles que portem dècades cotitzant i construint la nostra societat, ens trobem desemparades i col·lapsades per la burocràcia quan més ho necessitem.

Virtus Unita Fortior ens recorda que la nostra força com a país rau en la cohesió, el respecte i la protecció de la nostra comunitat. Protegir primer els qui hem sostingut i sostenim la base del nostre país no és un privilegi, sinó un acte de Justícia Social. Per tot això, exigeixo una millora immediata en els protocols: cal descol·lapsar les línies d’atenció, reduir dràsticament les llistes d’espera, protegir la gent gran, prioritzar els casos greus i recordar que la missió del servei públic és, per sobre de tot, estar al servei de la seva gent.