D’ençà de l’origen de la humanitat que el nostre esdevenir va estretament lligat als boscos, a la flora i a la fauna que els habiten i als mites i llegendes que desperten en nosaltres.

En altres temps explotats de manera intensiva, a Andorra ens han proveït d’incomptables usos. De fusta per fer-ne bigues, cabirons i pilars per construir les nostres llars. De llenya i de carbó per escalfar-nos, encendre forns i fer moure indústries. De pega, de plantes i d’arrels per fer-ne altres productes derivats i remeis.

Aquestes utilitzacions, de les que en resten encara nombrosos vestigis, van configurar un mosaic paisatgístic heterogeni que avui en dia ha quedat amagat. Principalment, a causa de l’abandonament d’activitats del sector primari, sota una densa i creixent massa forestal que ocupa un 40% del nostre territori nacional, un 64% en el cas de Sant Julià de Lòria.

“Actualment els comuns del Principat conformen un consorci de gestió forestal al que aporten cada un trenta mil euros anyals. Al meu parer, aquesta política duta a terme fins ara ha tingut una visió massa reduccionista, massa centrada en el mantra de la neteja dels boscos, amb un control escàs del material extret i amb un retorn socioeconòmic reduït”

És en aquest escenari que es planteja el repte ineludible de la gestió forestal. Perquè la massa boscosa no gestionada té menys poder de captació de gasos d’efecte hivernacle i alhora consumeix més aigua. Perquè en un context d’emergència climàtica, amb una pujada gradual de les temperatures i d’irregularitat pluviomètrica, els arbres emmalalteixen, pateixen estrès hídric i es converteixen paulatinament en polvorins. Un risc que tindria efectes devastadors si arribés a fer ignició, perquè el bosc configura el nostre paisatge, l’habiten espècies en risc de desaparició, és font de riquesa per l’activitat turística que genera i alhora perquè hem urbanitzat dins seu. Al mateix temps, els arbres ens protegeixen de riscs geològics i mantenen connectors ecològics, també d’importància cabdal en un entorn natural cada cop més antropitzat.

Actualment els comuns del Principat conformen un consorci de gestió forestal al que aporten cada un trenta mil euros anyals. Al meu parer, aquesta política duta a terme fins ara ha tingut una visió massa reduccionista, massa centrada en el mantra de la neteja dels boscos, amb un control escàs del material extret i amb un retorn socioeconòmic reduït. Hem de tenir en compte que al nostre país la immensa majoria dels boscos són bens comunals i, per tant, s’han de veure com a un element a preservar i alhora un recurs d’aprofitament públic enlloc d’un cost.

Així doncs, la mesura anunciada conjuntament pels comuns d’estudiar aprofitaments energètics de la biomassa és un primer pas necessari, però no ha de ser l’únic.

La proposta dels científics i tècnics en la matèria és clara; hem de canviar la visió i el concepte de “neteja de bosc” cap al d’aprofitament i millora forestal”. Perquè la gestió d’una massa forestal porta associats múltiples factors molt més amplis que la simple conversió de boscos en jardins.

“Hem de canviar la visió i el concepte de ‘neteja de bosc’ cap al ‘d’aprofitament i millora forestal’. Perquè la gestió d’una massa forestal porta associats múltiples factors molt més amplis que la simple conversió de boscos en jardins”

Ens permet millorar el nostre coneixement, millorar l’eficàcia dels plans d’ordenament forestals, valoritzar econòmicament la fusta amb múltiples aprofitaments, cartografiar els riscs d’incendis i millorar notablement la biodiversitat i l’hàbitat de nombroses espècies, com per exemple el gall fer. La gestió adequada també permet augmentar la capacitat d’embornal de diòxid de carboni, així com optimitzar els recursos hídrics que cada cop seran més escassos per culpa de la pressió climàtica i del model de creixement.

En aquest sentit, el nou Inventari Nacional Forestal impulsat per Andorra Recerca + Innovació esdevé una eina clau pels gestors públics. Més enllà dels beneficis prèviament citats, aquest estudi ha de servir també per fer un exercici de transparència i fer conèixer el potencial d’aprofitaments dels boscos i de quina manera s’han de tractar. Perquè hom tendeix a pensar que la serra és enemiga natural de l’arbre, quan pot ser al contrari si s’actua correctament.

En definitiva, cal recuperar una visió holística del bosc, pel risc que suposa la seva no gestió, pel seu valor productiu i alhora per ser un pilar espiritual de la nostra comunitat. És gràcies a aquesta visió àmplia que, integrant els criteris tècnics i el valuós suport del equips científics del país, recuperarem la simbiosi entre l’home i la natura. No tenim altra alternativa.

Arnau Pérez Orobitg