Durant dècades, el poder ha estat un club amb dress code implícit. Americana fosca, veu greu, seguretat inqüestionable i una estranya habilitat per parlar molt sense que ningú pregunti exactament què s’ha dit. Un ecosistema perfectament adaptat a si mateix. Fins que, un dia, comencen a entrar dones. I aleshores passen coses curioses.

La primera és que el poder descobreix que té miralls. De sobte, allò que abans era “caràcter” ara pot ser “mala manera”, el que era “autoritat natural” potser era simplement costum, i el que es considerava “decisió ràpida” potser era precipitació amb bona premsa. La presència femenina no destrueix el sistema; només li treu el filtre i el mostra amb llum natural.

També hi ha un fenomen fascinant: l’efecte sorpresa. Quan una dona lidera amb fermesa, negocia amb astúcia o defensa una posició amb contundència, encara hi ha qui s’estranya. Com si el manual universal del lideratge hagués estat escrit en un sol gènere i la resta fóssim una nota a peu de pàgina. L’admiració sovint ve amb un “però”: és molt vàlida, però és molt dura; està molt preparada, però és molt exigent; és molt clara, però massa directa. El “però” és persistent. Té una resistència admirable.

El poder masculí pot envellir amb dignitat, despentinar-se amb solemnitat i repetir americana durant vint anys sense que ningú hi dediqui una línia. El poder femení, en canvi, continua generant anàlisi cromàtica. El color, el tall, el somriure, la foto.

Hi ha, a més, la qüestió estètica. El poder masculí pot envellir amb dignitat, despentinar-se amb solemnitat i repetir americana durant vint anys sense que ningú hi dediqui una línia. El poder femení, en canvi, continua generant anàlisi cromàtica. El color, el tall, el somriure, la foto. No és que sigui transcendental, però és revelador.

I després hi ha el temps. Aquest bé escàs que el poder consumeix amb entusiasme. Reunions eternes, trucades imprevistes, agendes que desafien qualsevol intent de conciliació. Curiosament, el sistema dona per fet que sempre hi ha algú a casa que sosté la logística invisible. Quan aquest algú també està assegut a la taula de decisió, el relat es complica. El poder descobreix que potser els horaris no eren una llei natural, sinó una herència cultural.

Però la part més irònica de tot plegat és que, quan les dones governen amb normalitat, sense estridències ni discursos grandiloqüents, el món no s’ensorra. Les institucions continuen funcionant. Els pressupostos es tanquen. Les lleis s’aproven. I el lideratge no es dilueix.

La veritable revolució no és veure dones al poder. És veure el poder sense monopoli estètic ni cultural. És entendre que liderar no és una qüestió de to de veu ni de llargada de pas. Que l’autoritat no necessita teatralitat per existir. I que la competència no té gènere, encara que els tòpics insisteixin.

Potser el més còmic de tot és que, malgrat els recels inicials, el poder acaba adaptant-se. Com sempre ha fet. S’expandeix, es redefineix i sobreviu. La diferència és que, quan deixa de ser un club exclusiu, es torna més semblant a la societat que diu representar. I això, per molt que incomodi alguns nostàlgics del manual antic, és una bona notícia.