N’hi ha que pensen que això de ser cardenal i d’anar a un conclave et dona barra lliure. Un d’ells va embolicar la troca i d’una manera ben púrpura a la seva habitació de la residència de Santa Marta. Va convidar els col·legues a consumir les begudes del minibar però que no eren espirituals, ni per descomptat, una cortesia de la casa, com si allò fos una escapada amb tot inclòs a Punta Cana. L’endemà va ser testimoni d’una aparició ben poc sobrenatural, gens miraculosa i ben terrenal: la de la ‘dolorosa’. Si mai hagués sortit escollit Papa, hauria pogut adoptar el nom de Paganini I, Pardalet II o Innocent III.

El pobre home hauria pogut justificar la seva acció per la responsabilitat que implica escollir el Papa, el cap de 1.400 milions de fidels, motiu més que suficient per arrasar el minibar i tots els bars de Roma: del limoncello a l’spritz passant per la grappa amb la justificació que està feta amb raïm i que és un digestiu.

“Quan un nord-americà que no és Trump, ni Elon Musk va sortir al balcó, l’ambient a la plaça semblava el del ‘chupinazo’ de San Fermín”

Perquè a fi de comptes allò va ser una festa. Quan un nord-americà que no és Trump, ni Elon Musk va sortir al balcó, l’ambient a la plaça semblava el del ‘chupinazo’ de San Fermín. Litúrgia de ‘rave’, graderia d’animació d’un partit de futbol, i un pontífex gairebé convertit en estrella del rock en un acte al nivell d’Eurovisió o de la Superbowl. És una llàstima que acabés tan ràpid el procés per escollir el Papa. Estàvem entretinguts fent quinieles i apostes, debatent sobre l’avortament i el paper de la dona a l’església, el celibat sacerdotal i traient la pols a les declinacions en llatí mentre molts  miràvem una xemeneia amb una gavina la seva parella i la gavineta petita al costat en un insòlit reagrupament familiar. I després ens queixem que les muntanyes són tan altes a Andorra que hem d’alçar molt el cap per a veure el cel.