Jo tenia pensat escriure un altre tipus d’article d’opinió més pedagògic, documentat en arxius, lleis, textos i plànols de plans d’urbanisme, normes urbanístiques, decrets dels Delegats permanents, jurisprudència, experiències o coneixements directes sobre el tema concret, etcètera; vaig desistir desprès d’escoltar la roda de premsa dels Cònsols de la meva parròquia sobre la polemitzada ordinació del BIC de la Vall de Madriu-Perafita i Claror.

Mai havia vist una roda de premsa en la que la protagonista no fos capaç de dir una sola veritat en gairebé dos hores de compareixença; és cert que no entenc rus, així que no puc comparar amb les rodes de premsa de Putin envoltat d’algun general que, amb la seva presència i el seu silenci, sembla aprovar i recolzar les explicacions del magnat, encara que sovint amb la cara paguin; una mica com el cònsol menor convidat a la roda de premsa.

No em va sorprendre la desimboltura amb la que els ignorants exhibeixen la seva ignorància com si es tractés d’un plus de coneixement, estic prou acostumat: avantatges o desavantatges de l’edat??

“La política, sempre s’ha dit, és l’art del possible. Els polítics han de ser uns ‘artistes’ capaços d’acceptar compromisos dubtosos temporalment, preservant la consecució de l’objectiu final. Si l’objectiu és completar la molt deficient divisió de la parròquia d’Andorra decretada pels Delegats permanents el 14 de juny de 1978, no sembla una estratègia intel·ligent la de fer pagar els plats trencats a una ordinació reguladora de les condicions d’accés a un bé d’interès cultural, ‘marcant’ territori com fan els éssers irracionals”

Lluny de la meva intenció el contradir, punt per punt, totes les mentides, inexactituds, desinformacions, jocs malabars amb plànols ‘fake’ i algunes ridícules insinuacions tòxiques personals que va proferir la cònsol major d’Escaldes-Engordany en la llarguíssima roda de premsa. No soc ni pretenc ser sentinella de la impostura, del victimisme i de la ignorància.

Estic -si vulgueu, digueu-li immodèstia- en un altre nivell i puc permetre’m com ciutadà del carrer inhibir-me. Ja hi haurà altres persones que per les seves responsabilitats polítiques o informatives demostraran la falsedat essencial de tot el que va dir i suggerir la senyora Rosa Gili Casals.

Em molesta, no cal dir-ho, la bancarrota moral que d’un temps ençà estan mostrant certs personatges -sortosament pocs- de l’estament polític del nostre país; però, si he renunciat a ser sentinella de la impostura, no faré tampoc una creuada contra la gent que ha dilapidat en un breu període de temps la credibilitat que havien acumulat durant anys, això si ben aixoplugats per entitats socials o partits polítics. Ara mostren que el mèrit personal del seu prestigi només era un bluf: ni sabien que feia la Unesco, ni el que diuen les lleis que han votat, ni la jurisprudència constitucional o dels tribunals ordinaris.

El conflicte entre Escaldes-Engordany i Andorra la Vella data de començaments del segle XIX, el tema de la controvèrsia -si no recordo malament- era el pagament d’un rellotge (de campanar) que havia encomanat unilateralment el comú, sense consultar el quart d’Escaldes-Engordany.

Salvades les diferències, hi ha una certa similitud amb el que va succeir uns cent trenta anys abans de l’episodi del rellotge (“allí va començar tot”), quan els representants de Canillo i Encamp signaren davant notari, a l’església de Meritxell, la Concòrdia de 25 de juny de 1672. Des de llavors fins l’any 2000, desenes de generacions de canillencs i encampadans van llegir el conveni signat davant el notari Bernat Picart i les Visures de Creus de Terme i les Rodalies de 1771,1807 i 1871; cert que la lectura la feien a la seva manera, tots llegien, veien o creien veure un indivís on aquest no existia. Molts, amb millor o pitjor intenció, amb més o menys visceralitat, però sempre amb la suficiència que dóna la ignorància, confonien les creus de terme i les creus d’emprius. Centenars de vegades he sentit “experts” donant lliçons – com la Sra. Cònsol d’Escaldes-Engordany- amb suficiència i menystenint cap a les opinions contràries.

“Deia Rafael Argullol en el seu ‘Breviari de l’aurora’ que hem passat de “la política com art del possible a la política com artesania del desastre”. A Escaldes-Engordany estem en la fase dels disbarats, molt a prop del desastre”

La sala civil del TSJ es va trobar l’any 2000, en el judici de divisió instat pel comú d’Encamp amb unes “sorprenents proves pericials” com diu literalment al fonament XV. I és que el pèrit proposat pel comú d’Encamp negava tota raó a aquest i demostrava “amb un resultat paradoxal” que el terreny de la Concòrdia no era cap indivís. Mentre que els pèrits de Canillo, arribaven a la mateixa conclusió amb una lectura molt esbiaixada de la escriptura de 1672, però sense tenir en compte les Visures ni les Rodalies practicades. Desprès de més de 300 anys de conflicte, el Tribunal Superior de Justícia dictaminava que no podia haver divisió de la cosa comuna, ja que la cosa no era comuna. Tres segles perduts en un fals debat de “savis” que es creien experts perquè havien sentit tocar campanes però no sabien d’on i de necis que se’ls creien.

La política, sempre s’ha dit és l’art del possible. Els polítics han de ser uns ‘artistes’ capaços d’acceptar compromisos dubtosos temporalment, preservant la consecució de l’objectiu final. Si l’objectiu és completar la molt deficient divisió de la parròquia d’Andorra decretada pels Delegats permanents el 14 de juny de 1978, no sembla una estratègia intel·ligent la de fer pagar els plats trencats a una Ordinació reguladora de les condicions d’accés a un bé d’interès cultural, ‘marcant’ territori com fan els éssers irracionals.

Deia Rafael Argullol en el seu ‘Breviari de l’aurora’ que hem passat de “la política com art del possible a la política com artesania del desastre”. A Escaldes-Engordany estem en la fase dels disbarats, molt a prop del desastre.