La censura, aquest fantasma que molts crèiem relegat als marges de la història o als règims autoritaris, s’ha assentat amb pas ferm i silenciós en el nostre entorn cultural. El que abans s’hagués considerat una aberració o una ferida flagrant a la llibertat d’expressió, avui es tolera, s’excusa o fins i tot es promou sota el paraigua d’arguments tan ressonants com la convivència, la sensibilitat col·lectiva o la prudència institucional.

Aquesta forma de repressió suau, disfressada de moderació, és potser la més perillosa, perquè es cola desapercebuda, revestida de bones intencions, mentre va normalitzant la seva presència en l’imaginari social.

Els darrers esdeveniments a Andorra, episodis tan comentats aquests dies i que no cal relatar de nou, són simptomàtics d’una malaltia més profunda. Si gratem una mica més, potser descobrim que la censura cultural té abonament de temporada.

“Cal una reacció cívica ferma; no pas crispada ni partidista, sense hipocresies, que no ens cal més soroll estèril, sinó una reacció rigorosa, persistent i convençuda. No es tracta de defensar un artista concret o una obra polèmica, sinó de reivindicar la funció essencial de la cultura com a espai de confrontació simbòlica, com a eina de pensament, com a dret fonamental”

En el primer cas fet públic, una decisió institucional va posar fre a una expressió artística sota pretextos de seguretat i conveniència diplomàtica. El rebombori fou immediat, i la flama de la indignació, comprensiblement generalitzada. Però la sorpresa, si es pot dir així, vingué amb el segon/tercer cas, quan altres figures polítiques, vinculades precisament al partit que havia també criticat amb fermesa la primera acció, mesos abans havien adoptat una actitud similar. I aquí, ai las, el silenci. Cap dels qui s’havien esquinçat les vestidures dies abans no digué ni piu. On abans hi havia veus exaltades en defensa de la llibertat artística, ara només quedava una quietud carregada d’incoherència. Aquesta doble vara de mesurar, aquest tarannà habitual en alguns cercles de poder, fa més mal que la censura mateixa. Perquè no només se silencia l’art, sinó que es menysprea la intel·ligència cultural i crítica del ciutadà.

La hipocresia institucional no és cap novetat, però quan es manifesta en l'àmbit de la cultura, adquireix una gravetat particular. L'art, per la seva naturalesa, ha estat sempre un espai de dissens, de fricció, d’incomoditat, de qüestionament. Quan les institucions que haurien de vetllar per aquest espai el redueixen a un aparador estèril i ben peixat, esdevé evident que el problema no és una obra concreta, sinó una visió reduccionista i funcional de la cultura. Es busca l’art que agradi, que sigui "bonic", que no molesti. Però l’art que val, el que ens sacseja i ens obliga a mirar-nos al mirall amb una certa incomoditat, aquest cada cop troba menys lloc.

Hi ha qui podria argumentar que aquests casos concrets són excepcionals, decisions puntuals preses en contextos difícils. Encara no sabem quants casos reals hi ha hagut anteriorment a Andorra. Encara no sabem quanta cultura ha estat silenciada dins les nostres valls. Però cal mirar més enllà del cas i entendre el patró. Aquesta normalització de la censura és un procés que no neix de cop, sinó que es va gestant lentament, com una boira que s’escampa sense fer soroll. L’autocensura dels artistes, la por dels programadors culturals, l’aplicació de normatives imprecises a les xarxes socials... tot forma part d’un mateix ecosistema que desincentiva el pensament crític i premia la inocula correcció.

En aquest sentit, no podem deixar de mirar amb preocupació la deriva d’Instagram i altres xarxes socials, que actuen com a àrbitres invisibles del que és acceptable. Amb l’excusa de protegir la comunitat, es retiren imatges, es bloquegen comptes culturalment enriquidors i es desactiven continguts sense criteris clars ni dret a rèplica. Especialment greu és la censura del cos humà, del nu artístic, de la denúncia social expressada mitjançant llenguatges plàstics. Aquest puritanisme algorítmic, paradoxalment promogut en plataformes on l’exhibició banal i mercantilitzada del cos és omnipresent, estableix un model cultural profundament esquizofrènic. La nuesa és permesa quan ven, però no quan incòmoda.

Tot plegat ens condueix a una situació on el creador artístic es veu obligat a calcular, a anticipar-se a les possibles repercussions del seu discurs. Aquesta autocensura prèvia, sovint invisible, però omnipresent, és més efectiva que qualsevol decret oficial, perquè neix de la por interioritzada. I aquí rau la perversitat del sistema: no cal tancar sales ni prohibir obres si l’artista ja ha après a limitar-se ell sol.

En el nostre cas a Andorra, a més, hi ha un element afegit de fragilitat institucional. El país, petit per naturalesa, tendeix a una certa endogàmia política i cultural. Potser estem confonent l’art i la cultura amb una inauguració amb cava i canapès entre amics. Quan els càrrecs electes es converteixen també en comissaris morals, quan l’espai públic s’entén com una extensió del poder més que com un fòrum de debat ideològic-cultural, es fa molt difícil garantir una veritable llibertat d’expressió creativa i dissident. I això, lamentablement, no només afecta els artistes, sinó a tota la societat, que es veu privada de miralls i preguntes en moments complexes com l’actual, on fan falta més que mai.

És per això que cal una reacció cívica ferma. No pas crispada ni partidista, sense hipocresies, que no ens cal més soroll estèril, sinó una reacció rigorosa, persistent i convençuda. No es tracta de defensar un artista concret o una obra polèmica, sinó de reivindicar la funció essencial de la cultura com a espai de confrontació simbòlica, com a eina de pensament, com a dret fonamental.

Seria desitjable que els nostres representants polítics assumissin també aquesta responsabilitat, i que deixessin de convertir la cultura en una moneda de canvi o en una vitrina per fer-se la foto. Sigui dit amb tot el respecte: potser ens pensem que fer política cultural és omplir parets amb paisatges de muntanya i evitar qualsevol obra que no combini amb el mobiliari del despatx, sense entendre la importància i l’atractiu del dissens. És, doncs, a la ciutadania i als creadors a qui pertoca fer valer la seva veu. Amb fermesa, però també amb ironia, amb lucidesa, amb aquell sentit crític i alhora creatiu que ha de ser sempre l’antídot contra qualsevol temptació totalitària.

A força d’espolsar el conflicte, netejar el pensament crític i esborrar la dissidència estètica de les parets, correm el risc de convertir els espais culturals en vitrines de postal, on l’art esdevé decoració digna d’una sala d’espera amb vistes que fan molt de goig. Però no ens enganyem: fer bonic no és fer cultura, i goig no defineix profunditat. I així anem repetint, entre l’orgull i la inèrcia del silenci, que poder som un país culte.