Escric aquest article mentre llegeixo noticies d’augment de deute i pujades de l’atur mai vistes, arreu. I penso que no fa gaire, en altres malalties contagioses, posàvem els malats infectats en quarantena i respectàvem que la resta de la població seguis amb la seva vida. Ara ha arribat la teoria de la paràlisi mundial; ja la tenim aquí. ¿Potser com experiment sociològic a gran escala? Doncs ara callats. Cada vegada ens apropem més al toc de queda. En el nostre empeny per combatre el virus, hem tancat les fronteres, intervingut les comunicacions, prohibit els desplaçaments, les reunions publiques, els restaurants, els bars, el comerç en general, etc... De fet l’estat real, comença a ser l’estat de pànic.

Ara que el terrabastall econòmic ja es massiu, generalitzat, l’economia està fent aigües. Ja comencem a notar en carn pròpia tots el que estaven indicant tots els testimonis de l’economia abans del virus. L’economia estava i està drogada per un “boom” monetari d’estimulació quantitativa forassenyada. Com ja vaig apuntar en articles anteriors, el risc de que la cadena d’impagaments comenci, caient com un circuit de domino d’aquells que ens fan tanta gràcia a Instagram aquests dies de confinament obligat, comença a ser una realitat.

 

 

 

 

Molta gent començarà aviat a experimentar dificultats i deixarà de gastar en tot allò que no sigui part de la seva particular economia de guerra. Tot es veurà afectat. I com sempre en una crisi sistèmica, la anàlisi econòmic habitual no es encertat i amb el temps les mesures es demostraran inútils. No hi haurà recuperació en V ni en U, ni en L, si no es reconsideren les mesures; serà un “default” de llibre. Zero al calaix porta a les empreses a la bancarrota. Cap empresa pot aguantar si a la partida d’ingressos hi poses un zero. Per si no fos poc, s’imposa el relat de la societat sense efectiu. Cada vegada més ens veiem obligats a pagar amb diner electrònic. Les mesures d’augmentar els límits del “contatctless”, etc..., amb l’excusa sanitària ens aboquen a una societat sense diner en efectiu i això significa la mort del que queda d’una societat lliure. Ens porta a una fiscalització total dels nostres moviments financers i activitats personals per part del sistema financer i dels governs en els propers temps.

Mentre busquem aplanar la corba del virus, anem enfonsant molt més ràpid i de forma més severa la corba de l’economia. Si, hem direu, les vides humanes són el primer; estem d’acord en això, però deu haver altres solucions. Perllongar gaire les actuals ens aboquen a socialitzar el deute entre tota la població, condemna el teixit productiu a la col·lectivització i els estalviadors als interessos negatius per al seu capital. La raó es simple si s’obliga a l’aturada general. Els pocs recursos que queden, van destinats només únicament a l’aplicació de les mesures adoptades i els governs no podran mantenir aquestes mesures gaire temps. Els governs no produeixen res ni tampoc tenen marge ni recursos.

Potser una solució més raonable seria alliberar l’economia del bloqueig total com han fet els sud coreans. Sembla que Andorra ben assessorada en el camp mèdic vol adoptar mesures semblants. Ara, sembla encertadament. Esperem que arribin a temps, doncs els governs no tenen més recursos que els que ens manlleven als privats i contràriament a la visió generalitzada de que els polítics i buròcrates saben quina es la direcció correcta per a l’economia, crec honestament que no. En general tenen un pensament bàsicament extractiu i en alguns casos fins hi tot confiscatori amb la seva mirada centrada en l’únic horitzó de les properes eleccions i en tirar la pilota endavant. Només els empresaris seran capaços de crear una infraestructura que permeti coexistir amb el virus mentre arriba una vacuna eficaç. Alhora que es garanteix la producció de bens i serveis, tot aguditzant l’ingeni. Paralitzar les empreses en comptes d’incentivar-les a trobar solucions a aquest atzucac es demostrarà desastrós.

 

 

A la fi, més deute, assignat arbitràriament, que no arriba a tothom. L’única cosa que provoca es una distorsió clara a l’hora d’assignar nous recursos i debilita encara més el teixit productiu. Tothom sap que els governs no estan capacitats per generar riquesa real però si que poden aprofitar la oportunitat que els brinda aquesta crisi per canviar de rumb i començar una dieta d’aprimament severa. No té sentit mantenir aparells polítics, de favor i burocràtics enormes, desproporcionats, mentre els nostres sanitaris, mestres, bombers, policia, jutges, etc..., tenen uns mitjans, en general, cada cop més minvats. La despesa i la existència de l’aparell dels estats només es justifica per garantir uns òptims serveis essencials a tota la població. La resta es comunisme 4.0 disfressat de paternalisme.

Els Governs si volen ser útils, deurien alliberar les persones i les empreses de les seves obligacions tributaries mitjançant l’abolició d’impostos directes i indirectes durant tot el 2020 o com a mínim mentre duri aquesta situació, i reduir la despesa publica sobrera d’una forma substancial. Mentre usen el deute per apuntalar únicament els serveis socials si cal amb diner de l’helicòpter per no deixar les famílies a l’estacada, alliberant d’aquesta manera recursos per al sector privat, per a la producció de bens i serveis, que serà l’únic que ens podrà treure d’aquest llarg túnel on ens ha posat la manca de previsió general.

Comentaris (5)

Trending

Com la majoria de webs, utilitzem cookies (galetes), tant pròpies com de tercers, per a recopilar informació estadística de la vostra navegació i soferir-vos un servei personalitzat. Si continueu navegant, considerem que n'accepteu l'ús.