En aquesta vida, és molt important anar amb compte amb allò que carregues a la teva motxilla. Si vas carregant la motxilla de llast et quedaràs bloquejat.

La capacitat de distingir entre allò que son oportunitats i allò que son pous de problemes  diferència les persones que van endavant de les que es queden clavades a terra amb una motxilla plena de problemes insolubles.

Un dels problemes principals d’Andorra és l’ancestral confusió entre liderar i manar. Liderar és adaptar-se, mirar endavant, identificar les oportunitats i transformar-les en utilitats emocionals, socials o funcionals.

En temps de canvi, els models basats en manar tenen el problema que un canvi en les ordres  s’interpreta com el reconeixement d’un error, com un signe de feblesa que el ‘jefe’ no es pot permetre manar implica tossudesa. Liderar comporta adaptabilitat.

El problema de fons és que a Andorra es mana, no es lidera. Tenim uns polítics que son tossuts, per què corregeixen una ordre serien dèbils i el seu mandat perillaria. Analitzem aquest comú denominador en tres dels temes polítics essencials amb els que Govern ha carregat la seva motxilla:

1.-En el cas Grifols, hem vist com el ministre Martínez hauria mentit públicament afirmant que l’Hospital de Meritxell té un laboratori BSL3, quan en veritat tindria simplement uns dispositius que permeten anàlisis amb agents patògens de risc; o afirmant que a Canàries hi ha un laboratori BSL3 dins d’una reserva de la biosfera quan en veritat estaria fora. Fins hem vist al cap de Govern fent jocs malabars dialèctics amb les clàusules del contracte suposadament signat al juliol. Un suposat text que no comparteix ni amb els consellers generals.

Constatem que tenim dirigents polítics que fan allò que calgui per no revisar allò que han decidit, que han manat. Per a ells és igual que Andorra no tingui els organismes de vigilància, control i supervisió que requereix un laboratori BSL3 per minimitzar els riscos als que s’exposa a la població i al medi ambient. Per a ells és igual que el laboratori d’Ordino requereixi un munt de recursos públics i que Grifols deslocalitzi els beneficis fora d’Andorra. Per al nostre cap de Govern, com passa amb la majoria de la nostra classe política, el que importa és que un cop es dóna una ordre, un cop s’agafa un camí, ni un pas enrere. “Ni para coger impulso”, com es deia a cal Franco.

“Mentre el votant prefereixi a dirigents ‘forts’, que tenen sempre la raó, que no fan un pas enrere, que manen per què tenen el poder de dir ‘no’, Andorra quedarà bloquejada sota el pes del llast que omple la nostra motxilla institucional. Andorra necessita una profunda reflexió”

2.-En el cas de l’acord d’associació amb la UE, estem parlant d’una iniciativa farcida de bonisme polític iniciada al desembre 2014. Estarem tots d’acord que ni Andorra, ni la UE ni el mercat únic actual tenen res a veure amb els del 2014. És evident que Mònaco està cada dia més lluny d’un acord comú compatible amb els interessos d’Andorra. És evident que no es podrà assolir un document comú als tres microestats. És evident que Andorra necessita establir una relació amb la UE, en línia amb el Tractat de Lisboa. É hora de reconèixer que l’obsolet model de l’acord d’associació comú als tres microestats és un llast que impedeix que Andorra avanci. Però els nostres mandataris tossuts. És igual que sectors econòmics i socials vegin clar que no és el camí i que posin el crit al cel. Ni un pas enrere ,encara que davant s’alci un mur, o molt pitjor, tinguem un barranc. És un altre exemple de llast de la tossuderia, que impedeix avançar. Que ens clava a terra. Les solucions son evidents i s’han exposat abastament però per aplicar-les cal ser flexible, cal tirar enrere per agafar nous camins, cal buidar la motxilla de rocs que sols ens posen pesos innecessaris sobre les espatlles.

3.-En el cas de BPA, les nostres autoritats dels tres poders: del legislatiu, de l’executiu i del judicial, van fer tot el necessari per crear el gran conflicte amb BPA sota la brutal acusació de ser una estructura de rentat de diner criminal. Sis anys i mig més tard, després de milers i milers d’hores d’auditories a Andorra a Espanya i a arreu, els suposats indicis no s’han confirmat en forma de proves concloents. Una realitat que ha portat a la Justícia espanyola a donar la raó a BPA en absolutament tots els judicis que han tingut lloc a Espanya. Una realitat que ha portat al propi Sepblac, màxima autoritat en la lluita contra el blanqueig a resoldre i concloure que la filial de BPA a Espanya no era una estructura de blanqueig i que les operacions fetes entre BPA i la seva filial espanyoles no son mereixedores ni d’una petita multa administrativa. La resolució del Sepblac confirma que el grup BPA no era una màquina de rentar diner criminal i confirma que no es mereix ni una trista multa per haver utilitzat un formulari equivocat. Res, tot net. Les nostres autoritats legislatives i executives han rebutjat unes negociacions per tancar un conflicte fratricida en el que és evident que totes les sentències a Andorra seran favorables a Govern però també és evident que a Estrasburg Andorra te cada dia més probabilitats de perdre bous i esquelles. Però el pitjor de tot és que Andorra evidencia inseguretat jurídica per què continua perseguint un cas que a Espanya ja està sentenciat i resolt de manera contrària a les tesis de Govern, dels seus advocats, del fiscal i del legislatiu. I encara pitjor, la llosa que Govern porta a la motxilla ens impedeix a tot Andorra la imprescindible reestructuració i capitalització del sector financer. Un sector captiu sota la llosa dels actius encara bloquejats a BPA i sota la llosa de la paràlisi per reestructurar Vall Banc que queda immers dins de del malson de conflictes judicialitzats.

Son tres exemples del preu a pagar per tenir uns dirigents que manen en lloc de liderar. La realitat és que el problema no son exactament ells, donat que son persones elegides democràticament. Mentre el votant prefereixi a dirigents ‘forts’, que tenen sempre la raó, que no fan un pas enrere, que manen per què tenen el poder de dir ‘no’, Andorra quedarà bloquejada sota el pes del llast que omple la nostra motxilla institucional. Andorra necessita una profunda reflexió. Necessitem adaptació al canvi, necessitem un lideratge eixerit, brillant com el que tenen a Mònaco o a Liechtenstein per posar exemples de petits estats que van endavant amb motxilles lliures del llast de la tossuderia.